Tas-te coto!

La de l’esquerra correspon a la fotografia en JPEG que proporciona automàticament la càmera, a la dreta hi ha la fotografia extreta a partir del fitxer RAW, també de la càmera (vaig fer la foto amb raw+jpg).

El fitxer RAW l’he convertit amb el connector per a ufraw del GIMP, i hi he passat el filtre Gothic Glow, d’entre els moltíssims que proporciona el projecte GIMP FX foundry ,  i que sembla que és una imitació del connector amb el mateix nom que hi ha per al Photoshop. He deixat els paràmetres que hi havia per defecte a cada programa o connector.

Les fotos no són molt i molt diferents, però crec que la que està tractada amb el GIMP té millor contrast, sobretot els detalls del plomatge, tot i que els colors potser són una mica menys reals.

Si un té temps, fer servir el GIMP per retocar fotos és divertit.

Nota: he editat l’entrada, anteriorment havia atribuït erròniament el filtre a G’MIC.

Com a la majoria de països escandinaus, les galetes de gingebre són unes postres molt típiques a Suècia, i que un es podria cruspir gairebé qualsevol hora del dia sense necessitat de cansar-se’n. Acompanyades amb glögg o julmust, dues begudes molt típiques i tradicionals, o simplement servides oportunament durant el cafè o havent dinat, l’olor característica de les galetes de gingebre anuncia l’inevitable època de l’any en què ens endinsem, l’hivern, i especialment el Nadal.

L’olor i el gust de les galetes de gingebre no serien els mateixos en qualsevol altra època de l’any. Per poder copsar amb plenitud totes les seves sensacions ens les hem de menjar a llum d’espelma, en silenci, amb l’escalfor d’una llar de foc o una estufa que ens protegeixi del fred i la foscor característiques dels hiverns septentrionals. Tot és més intens vora una finestra, si pot ser ni que sigui amb un polsim de neu caient silenciosa i lànguida rere els vidres, i així poder tenir un testimoni mut, però còmplice, de l’irrepetible instant a punt de descloure’s. Si tot plegat es fa amb companyia, l’estona és d’una intimitat incandescent, on la conversa, curta, senzilla, però noble i sincera, és incapaç de trencar la màgia del silenci que embolcalla l’escena. Si, en canvi, es fa en solitud, el moment no és pas menys agradable o solemne, és potser més íntim encara; el cruixir de les galetes evoca tot de records que volen florir de nou, i llavors la màgia del moment permet que puguin fer-ho enmig de la penombra més hivernal, i ja tot sembla més càlid i proper.

Encara és molt aviat per tota la parafernàlia i els àpats copiosos que ens ofereixen les festes de Nadal, però com que tenia pendent fer arribar una recepta de galetes de gingebre a una amiga, he pensat que seria millor escriure-la ara, amb temps suficient perquè la pugui anar practicant abans de festes.

Ingredients

• 225 gr de sucre roig (moreno)
• 100 gr de sucre invertit
• 75 gr d’aigua
• 150 gr de mantega
• 450 gr de farina
• 1 1/2 culleretes de bicarbonat
• 1 cullera sopera de canyella molta
• 1 cullera sopera de gingebre mòlt

La recepta està basada en una que hi ha al llibre “Rutiga Bakboken“. Amb els ingredients d’aquí dalt hi surten unes 150 galetes, depenent de com de grosses siguin les formes, és clar.

Primer de tot barregem dins un atuell el sucre roig, el sucre invertit, i l’aigua, i ho posem al foc fins que bulli. S’ha de barrejar bé amb una espàtula per evitar que el sucre se’ns torri o caramel·litzi. Un cop hagi bullit uns segons ja es pot enretirar del foc, llavors hi afegirem la mantega, de manera que es desfaci. Ho remenarem també amb l’ajuda de l’espàtula. El millor és partir la mantega en uns quants trossets de manera que es fonguin més de pressa. Un cop fosa la mantega el resultat serà un líquid fosc i força espès que deixarem refredar. Això pot trigar una horeta o més, però el temps que es deixi reposar no és excessivament important, simplement cal que es deixi refredar, trigui el que trigui.

Un cop fred hi afegirem la canyella, el gingebre, i el bicarbonat, tot remenant-ho a poc a poc per tal que es vagi dissolent bé dins la mescla. Després, i de mica en mica, hi anirem afegint la farina tot remenant-ho també a poc a poc. Va molt bé fer servir màquina de pastar si en teniu, feu servir el ganxo a velocitat lenta fins que obtingueu una massa d’un marró molt fosc. Amb la màquina és qüestió de pocs minuts.

La massa resultant és una mica flonja, dúctil, i s’ha de deixar reposar unes hores dins una bossa de plàstic. El millor, tanmateix, és que es deixi reposar fins l’endemà. Quan hagi reposat veureu que haurà agafat una consistència més dura, però prou plàstica com per poder-la aplanar amb un corró.

Per fer les galetes simplement es van agafant trossos de la pasta, i s’aplanen amb el corró sobre una taula ben enfarinada, de manera que no s’enganxi a la taula, perquè llavors costa molt de desenganxar i es deforma tot. El gruix depèn del gust, és difícil de dir. Després es talla amb la forma desitjada (normalment un cor, un ninotet, una estrella…), i les formes resultants es posen sobre un paper per enfornar en una llauna que introduirem al forn a 175°C. Al forn s’hi deixen estar uns 9 o 10 minuts, o fins que les galetes tinguin el color desitjat, normalment són d’un color més aviat torrat, però no del tot fosc.

Bon profit!

Des de fa uns anys l’empresa sueca “Upplev mer” es dedica, entre d’altres coses, a organitzar excursions guiades pel teulat d’un edifici situat a Riddarholmen, i que havia estat la seu del parlament suec fins l’any 1905, quan el parlament es traslladà a l’edifici actual i Suècia passà a tenir un govern d’una sola cambra en lloc de les dues que havia tingut fins aleshores, i curiosament també l’any en què Noruega es va independitzar de Suècia.

Dissabte passat vam aprofitar per gaudir d’aquesta experiència que feia temps que teníem programada, i tot i que dura aproximadament una hora i mitja, val a dir que el temps va passar volant!

L’aventura començà amb les habituals precaucions sobre seguretat que cal tenir i que, a diferència de les explicacions que s’acostumen a donar en els avions abans d’enlairar-se, aquí tots vam parar atenció a cada un dels detalls i fins i tot vam fer preguntes. Tothom va equipat amb un talabart de cos sencer, fixat amb una corda a unes guies que ressegueixen tot el recorregut, i que un ha d’anar arrossegant com si fos un gosset. L’equipament no seria complet sense un casc, que deu servir més aviat per minimitzar els copets que un es pugui donar si quedés penjat a la façana de l’edifici, més que no pas per evitar que se t’esberli el cap si per mala fortuna el cable no aguantés l’estrebada i el cap impactés irremeiablement amb el terra.

Tot seguit l’amable guia que ens acompanyà va fer una sèrie d’explicacions sobre l’edifici i la història de la ciutat, aprofitant que ens havíem reunit pocs minuts abans a la plaça que duu per nom el del fundador de la ciutat: Birger Jarl.

Superada la primera fase, i un cop ja avesats a l’alçada, vam començar la caminada sobre una plataforma metàl·lica que fa aproximadament mig metre d’amplada, i que cobreix tot el recorregut, a vegades amb forma d’escala. La passejadeta es fa al llarg de tot el perímetre de l’edifici, i per la teulada, és clar. En tot moment hi ha teulada a banda i banda del recorregut, excepte en un tram curtet on es pot veure el terra del pati interior, i on després de fer-hi una foto vaig tentinejar una mica i a punt vaig estar de perdre l’equilibri. He d’admetre que totes les fotos que vaig fer em van quedar tortes, no sé si per les presses de voler-les fer i no caure, o per manca d’alguna referència. Sort del GIMP vaig poder-les adreçar una mica.

Si mai visiteu Estocolm i voleu fer aquesta passejada per la teulada, val més que ho programeu amb temps, ja que s’ha de reservar dia i hora, i acostuma a haver-hi força demanda. La majoria de visites guiades són en suec, però també n’hi ha en anglès. No cal dir que no és una aventura recomanable si un té vertigen, de fet no t’hi deixen pujar, però si no, és una experiència força interessant poder veure la ciutat des d’una perspectiva nova, sobretot quan un ja està acostumat a veure-la a peu de carrer. Una altra manera més barata i menys arriscada de veure la ciutat des d’una perspectiva elevada, és pujant a la torre de l’ajuntament, s’ha de fer un bon tros a peu, però també val la pena.

Actualització (14-08-2009): Informació en suec a SvD.

Eftersom jag använder Linux måste jag anpassa mig till det som finns som öppet källkod för att jobba med mina digitala bilder. Som tur finns några bra verktyg som jag brukar använda. För att konvertera RAW bilder finns det UFRaw, ful interface, men bra. Rawstudio är också bra och finns även till Windows, men sista gången jag kollade sparade den inte exif data. Som bildbehandlingsprogram använder jag The GIMP, en gammal klassiken, mycket bra och tillräckligt med funktionalitet för det jag behöver men kanske saknar nåt som Photoshop har (vet inte, sista gång jag använde Photoshop var… 1999 kanske!).

Här är två bilder, en JPEG direkt tagen från kameran (Canon EOS 400D):

och den andra från UFRaw med automatiska inställningar:

Ingen efterbehandling av bilderna, jag bara ändrat storleken på båda två.

Bilden från UFRaw har bättre skärpa och kontrast. Man ska inte säga att det blir alltid bättre med UFRaw än med kameran, men oftast. Jag har inte haft möjligheten att jobba med Canons egen raw konverterings mjukvara, men den ger säkert jättebra resultat också.

Säkert inget nytt för många, men jag har just upptäck saltmannen, Sveriges största sida för felhörda låttexter.

Ett exempel, nån sjöng “Release mum and dad, release mum and dad“, istället för “Feliz Navidad, Feliz Navidad“, eller “Teddybjörnen Fredriksson, hans moster var afghan” istället för “Teddybjörnen Fredriksson, hans nos den var av garn“.

Själv skulle kunna bidra med min felhörda Sveriges nationalsången: “Du gamla, Du fria” blev “Du gamla, Du nya“… hey, det fanns ju lite logik i det!

Mycket nöje!