The website has also instructions how to install a spotify:// URL handler, but these are bit ugly and only work for Firefox and Epiphany. There is a nicer way of doing this in GNOME, and this is by using gconftool and installing them in gconf, this way all applications will know how to handle a given URL. In a terminal window, just type:

gconftool-2 --set --type=string /desktop/gnome/url-handlers/spotify/command 'wine "C:\Program Files\Spotify\spotify.exe" /uri "%s"'
gconftool-2 --set --type=boolean /desktop/gnome/url-handlers/spotify/enabled true
gconftool-2 --set --type=boolean /desktop/gnome/url-handlers/spotify/need-terminal false

Good luck!

Avui m’he decidit a fer croissants, i així tenir una excusa per menjar-nos-els!

Com en la pasta de full, la pasta dels croissants porta unes capes de mantega (o saïm) que, un cop cuita la pasta, li donen aquella característica de com si fos feta de fulls de pasta molt prims. Per fer que la pasta tingui aquestes capes de mantega s’hi posa primer una làmina de mantega, que es cobreix amb la pasta, i després s’estira. Un cop estirada la pasta es torna a plegar, de manera que ara ja hi ha dues capes de mantega. Així es va fent, tot deixant reposar la pasta a la nevera entre plec i plec, ja que no volem que se’ns desfaci la mantega a mig estirar la pasta. Com més plecs, més “fulls”… Tot plegat una feinada, des que he començat fins que he tingut la pasta a punt han passat ben bé 4 hores (deixava reposar la pasta 1 horeta a la nevera entre plecs).

A casa (pastissers des de 1927!) d’aquest procés de dotar la pasta de capes de mantega crec en dèiem “fullar”, tanmateix el diccionari no recull aquesta accepció.

Ja ho veieu, molta feina, però és divertit, i ha valgut la pena. Ara tot el pis fa aquella olor tan familiar i irresistible de croissants acabats de coure, i encara ens en quedaran per demà esmorzar!

Nota: com que tenia una mica de pressa, no els he deixat llevar gaire i han quedat una mica escarransits (tampoc hi ha ajudat gaire que la cuina la tinguem a 19°C).

No passa sempre que ens nevin flocs de neu així tan ben definits. Diu que no n’hi ha dos d’iguals. Aquest més brillant de la foto semblava ser l’únic que reflectia la poqueta llum de sol que en aquell moment teníem, una sort haver-ho pogut capturar!

Amb una colla d’amics sortim sovint a fer passejades i fotografiar el paisatge, o el que sigui que haguem decidit per tema aquell dia, si n’hem establert cap. Aprofitant la nevada, aquesta vegada fotografiaríem la neu que, potser per la monotonia del color, és més difícil de fotografiar del que sembla, sobretot si part de la composició és relativament fosca. Així doncs, equipats per no patir més fred del compte, vam desafiar el temps per sortir a passejar amb destinació Djurgården.

Djurgården és una illa d’Estocolm especialment concorreguda a l’estiu gràcies als seus diversos museus i atraccions, però també especialment per la seva natura i zones verdes. Fer-hi un tomb en bicicleta o a peu és altament recomanat, un hi pot passar tot un dia sencer sense avorrir-se un sol moment.

Si a l’estiu l’illa és concorreguda i plena de turistes, a l’hivern és molt més tranquil·la, però vagis on vagis sempre hi veuràs algú, i ahir ho vam poder comprovar. Tot i que feia força fred i de tant en tant nevava, algunes parelles aprofitaven igualment per passejar-hi, també hi havia gent que s’hi entrenava corrent, altres que muntaven a cavall, i nosaltres que hi fèiem fotos. De les fotos que van sortir mig bé en vaig fer un àlbum a flickr.

A l’illa s’hi poden veure diversos tipus d’aus, especialment ànecs. Els ànecs, que quan estaven aturats es quedaven arraulits amb el cap sota l’ala per escalfar-se, en veure’ns ens seguien instintivament, suposo que la gent els deu donar de menjar. També hi havia cignes blanquíssims amb les seves cries nascudes el darrer estiu, que en veure’ns també s’acostaven a la riba esperant que els llancéssim alguna molla de pa que no teníem.

Per la banda més meridional, exposada al mar Bàltic, em va encuriosir el gel que s’hi formava. A partir d’una tija ben prima s’hi podia fer una formació de gel increïblement gruixuda. Suposo que, a banda de les baixes temperatures, el vent i la humitat del mar, poc salat, són els principals causants d’aquestes formacions:

També vam poder veure que enmig de la nevada un vaixell de vapor seguia el seu recorregut. Aquests vaixells són força típics a l’estiu, porten turistes a fer una volta per l’arxipèlag, però no sabia que també fessin viatges a l’hivern, suposo que la temporada se’ls acaba quan hi ha massa gel al mar. El de la foto és el Bildösund, construït el 1911.

Ara miro a fora i veig que encara neva. La neu cau suaument, sense pressa, sense soroll, tranquil·lament. Sembla que el temps s’hagi aturat. El moment ideal per gaudir d’una galeta de gingebre.