Tas-te coto!

Temps de neu i temperatures sota zero a aquestes latituds. D’uns dies ençà que tenim el paisatge completament enfarinat, i tothom a Estocolm espera poder gaudir d’un Nadal blanc com no passava des de fa força anys. El pronòstic sembla de moment favorable, esperem que aguanti!

Amb una colla d’amics sortim sovint a fer passejades i fotografiar el paisatge, o el que sigui que haguem decidit per tema aquell dia, si n’hem establert cap. Aprofitant la nevada, aquesta vegada fotografiaríem la neu que, potser per la monotonia del color, és més difícil de fotografiar del que sembla, sobretot si part de la composició és relativament fosca. Així doncs, equipats per no patir més fred del compte, vam desafiar el temps per sortir a passejar amb destinació Djurgården.

Djurgården és una illa d’Estocolm especialment concorreguda a l’estiu gràcies als seus diversos museus i atraccions, però també especialment per la seva natura i zones verdes. Fer-hi un tomb en bicicleta o a peu és altament recomanat, un hi pot passar tot un dia sencer sense avorrir-se un sol moment.

Si a l’estiu l’illa és concorreguda i plena de turistes, a l’hivern és molt més tranquil·la, però vagis on vagis sempre hi veuràs algú, i ahir ho vam poder comprovar. Tot i que feia força fred i de tant en tant nevava, algunes parelles aprofitaven igualment per passejar-hi, també hi havia gent que s’hi entrenava corrent, altres que muntaven a cavall, i nosaltres que hi fèiem fotos. De les fotos que van sortir mig bé en vaig fer un àlbum a flickr.

A l’illa s’hi poden veure diversos tipus d’aus, especialment ànecs. Els ànecs, que quan estaven aturats es quedaven arraulits amb el cap sota l’ala per escalfar-se, en veure’ns ens seguien instintivament, suposo que la gent els deu donar de menjar. També hi havia cignes blanquíssims amb les seves cries nascudes el darrer estiu, que en veure’ns també s’acostaven a la riba esperant que els llancéssim alguna molla de pa que no teníem.

Per la banda més meridional, exposada al mar Bàltic, em va encuriosir el gel que s’hi formava. A partir d’una tija ben prima s’hi podia fer una formació de gel increïblement gruixuda. Suposo que, a banda de les baixes temperatures, el vent i la humitat del mar, poc salat, són els principals causants d’aquestes formacions:

També vam poder veure que enmig de la nevada un vaixell de vapor seguia el seu recorregut. Aquests vaixells són força típics a l’estiu, porten turistes a fer una volta per l’arxipèlag, però no sabia que també fessin viatges a l’hivern, suposo que la temporada se’ls acaba quan hi ha massa gel al mar. El de la foto és el Bildösund, construït el 1911.

Ara miro a fora i veig que encara neva. La neu cau suaument, sense pressa, sense soroll, tranquil·lament. Sembla que el temps s’hagi aturat. El moment ideal per gaudir d’una galeta de gingebre.

Com a la majoria de països escandinaus, les galetes de gingebre són unes postres molt típiques a Suècia, i que un es podria cruspir gairebé qualsevol hora del dia sense necessitat de cansar-se’n. Acompanyades amb glögg o julmust, dues begudes molt típiques i tradicionals, o simplement servides oportunament durant el cafè o havent dinat, l’olor característica de les galetes de gingebre anuncia l’inevitable època de l’any en què ens endinsem, l’hivern, i especialment el Nadal.

L’olor i el gust de les galetes de gingebre no serien els mateixos en qualsevol altra època de l’any. Per poder copsar amb plenitud totes les seves sensacions ens les hem de menjar a llum d’espelma, en silenci, amb l’escalfor d’una llar de foc o una estufa que ens protegeixi del fred i la foscor característiques dels hiverns septentrionals. Tot és més intens vora una finestra, si pot ser ni que sigui amb un polsim de neu caient silenciosa i lànguida rere els vidres, i així poder tenir un testimoni mut, però còmplice, de l’irrepetible instant a punt de descloure’s. Si tot plegat es fa amb companyia, l’estona és d’una intimitat incandescent, on la conversa, curta, senzilla, però noble i sincera, és incapaç de trencar la màgia del silenci que embolcalla l’escena. Si, en canvi, es fa en solitud, el moment no és pas menys agradable o solemne, és potser més íntim encara; el cruixir de les galetes evoca tot de records que volen florir de nou, i llavors la màgia del moment permet que puguin fer-ho enmig de la penombra més hivernal, i ja tot sembla més càlid i proper.

Encara és molt aviat per tota la parafernàlia i els àpats copiosos que ens ofereixen les festes de Nadal, però com que tenia pendent fer arribar una recepta de galetes de gingebre a una amiga, he pensat que seria millor escriure-la ara, amb temps suficient perquè la pugui anar practicant abans de festes.

Ingredients

• 225 gr de sucre roig (moreno)
• 100 gr de sucre invertit
• 75 gr d’aigua
• 150 gr de mantega
• 450 gr de farina
• 1 1/2 culleretes de bicarbonat
• 1 cullera sopera de canyella molta
• 1 cullera sopera de gingebre mòlt

La recepta està basada en una que hi ha al llibre “Rutiga Bakboken“. Amb els ingredients d’aquí dalt hi surten unes 150 galetes, depenent de com de grosses siguin les formes, és clar.

Primer de tot barregem dins un atuell el sucre roig, el sucre invertit, i l’aigua, i ho posem al foc fins que bulli. S’ha de barrejar bé amb una espàtula per evitar que el sucre se’ns torri o caramel·litzi. Un cop hagi bullit uns segons ja es pot enretirar del foc, llavors hi afegirem la mantega, de manera que es desfaci. Ho remenarem també amb l’ajuda de l’espàtula. El millor és partir la mantega en uns quants trossets de manera que es fonguin més de pressa. Un cop fosa la mantega el resultat serà un líquid fosc i força espès que deixarem refredar. Això pot trigar una horeta o més, però el temps que es deixi reposar no és excessivament important, simplement cal que es deixi refredar, trigui el que trigui.

Un cop fred hi afegirem la canyella, el gingebre, i el bicarbonat, tot remenant-ho a poc a poc per tal que es vagi dissolent bé dins la mescla. Després, i de mica en mica, hi anirem afegint la farina tot remenant-ho també a poc a poc. Va molt bé fer servir màquina de pastar si en teniu, feu servir el ganxo a velocitat lenta fins que obtingueu una massa d’un marró molt fosc. Amb la màquina és qüestió de pocs minuts.

La massa resultant és una mica flonja, dúctil, i s’ha de deixar reposar unes hores dins una bossa de plàstic. El millor, tanmateix, és que es deixi reposar fins l’endemà. Quan hagi reposat veureu que haurà agafat una consistència més dura, però prou plàstica com per poder-la aplanar amb un corró.

Per fer les galetes simplement es van agafant trossos de la pasta, i s’aplanen amb el corró sobre una taula ben enfarinada, de manera que no s’enganxi a la taula, perquè llavors costa molt de desenganxar i es deforma tot. El gruix depèn del gust, és difícil de dir. Després es talla amb la forma desitjada (normalment un cor, un ninotet, una estrella…), i les formes resultants es posen sobre un paper per enfornar en una llauna que introduirem al forn a 175°C. Al forn s’hi deixen estar uns 9 o 10 minuts, o fins que les galetes tinguin el color desitjat, normalment són d’un color més aviat torrat, però no del tot fosc.

Bon profit!

Des de fa uns anys l’empresa sueca “Upplev mer” es dedica, entre d’altres coses, a organitzar excursions guiades pel teulat d’un edifici situat a Riddarholmen, i que havia estat la seu del parlament suec fins l’any 1905, quan el parlament es traslladà a l’edifici actual i Suècia passà a tenir un govern d’una sola cambra en lloc de les dues que havia tingut fins aleshores, i curiosament també l’any en què Noruega es va independitzar de Suècia.

Dissabte passat vam aprofitar per gaudir d’aquesta experiència que feia temps que teníem programada, i tot i que dura aproximadament una hora i mitja, val a dir que el temps va passar volant!

L’aventura començà amb les habituals precaucions sobre seguretat que cal tenir i que, a diferència de les explicacions que s’acostumen a donar en els avions abans d’enlairar-se, aquí tots vam parar atenció a cada un dels detalls i fins i tot vam fer preguntes. Tothom va equipat amb un talabart de cos sencer, fixat amb una corda a unes guies que ressegueixen tot el recorregut, i que un ha d’anar arrossegant com si fos un gosset. L’equipament no seria complet sense un casc, que deu servir més aviat per minimitzar els copets que un es pugui donar si quedés penjat a la façana de l’edifici, més que no pas per evitar que se t’esberli el cap si per mala fortuna el cable no aguantés l’estrebada i el cap impactés irremeiablement amb el terra.

Tot seguit l’amable guia que ens acompanyà va fer una sèrie d’explicacions sobre l’edifici i la història de la ciutat, aprofitant que ens havíem reunit pocs minuts abans a la plaça que duu per nom el del fundador de la ciutat: Birger Jarl.

Superada la primera fase, i un cop ja avesats a l’alçada, vam començar la caminada sobre una plataforma metàl·lica que fa aproximadament mig metre d’amplada, i que cobreix tot el recorregut, a vegades amb forma d’escala. La passejadeta es fa al llarg de tot el perímetre de l’edifici, i per la teulada, és clar. En tot moment hi ha teulada a banda i banda del recorregut, excepte en un tram curtet on es pot veure el terra del pati interior, i on després de fer-hi una foto vaig tentinejar una mica i a punt vaig estar de perdre l’equilibri. He d’admetre que totes les fotos que vaig fer em van quedar tortes, no sé si per les presses de voler-les fer i no caure, o per manca d’alguna referència. Sort del GIMP vaig poder-les adreçar una mica.

Si mai visiteu Estocolm i voleu fer aquesta passejada per la teulada, val més que ho programeu amb temps, ja que s’ha de reservar dia i hora, i acostuma a haver-hi força demanda. La majoria de visites guiades són en suec, però també n’hi ha en anglès. No cal dir que no és una aventura recomanable si un té vertigen, de fet no t’hi deixen pujar, però si no, és una experiència força interessant poder veure la ciutat des d’una perspectiva nova, sobretot quan un ja està acostumat a veure-la a peu de carrer. Una altra manera més barata i menys arriscada de veure la ciutat des d’una perspectiva elevada, és pujant a la torre de l’ajuntament, s’ha de fer un bon tros a peu, però també val la pena.

Actualització (14-08-2009): Informació en suec a SvD.

Així ens veuen, i a qui no li agradi que ho digui.

Article de Gunnar Jonsson al Dagens Nyheter de dimecres 14 de gener de 2009, pàgina 22. [URL: http://www.dn.se/DNet/jsp/polopoly.jsp?d=3622&a=873416]

El mateix dia van fer un xat en anglès amb Carlos Marvall Rodríguez, vegeu-ne la transcripció.

Nota preliminar: el títol de la versió electrònica de l’article seria més o menys “Les regions, més fortes que no pas l’Estat“, el títol de la versió impresa és més o menys el mateix que el d’aquesta entrada. La traducció és preliminar feta una mica de pressa i corrents (i jo no sóc traductor).

Article:

Els alumnes de l'Institut Salvador Espriu de Barcelona barregen el català i l'espanyol. D'esquerra a dreta: David Martin, Albert Granell, Ricard Munge, Maialen Hernández i Helena Subiranas. Foto: Gunnar Jonsson

BARCELONA-MADRID. Enlloc d’Europa l’Estat té menys a dir que a l’Estat Espanyol. Bascos i catalans decideixen la majoria de coses ells mateixos, altres regions exigeixen poder fer el mateix. Els crítics apunten que amb això es desequilibra la balança.

El projector mostra una pàgina web en espanyol, tret d’això, les classes són en català. Els alumnes parlen intercanviant les dues llengües sense problemes a l’institut Salvador Espriu de Barcelona. Tanmateix el català és la llengua d’ensenyament a Catalunya.
—A vegades confon una mica. Un no sap mai del tot quina llengua parla, diu en Ricard Munge, un dels alumnes de 15 anys de la classe, que a més a més tenen una assignatura en anglès.

—Normalment parlem català entre nosaltres, però això també depèn dels qui som. Uns parlen espanyol a casa, d’altres català. Molts barregen, diu la Maialen Hernández.
Pels alumnes sembla que no tingui cap complicació, i tampoc per la gent del carrer. La meitat de la població a Catalunya té el català com a llengua materna, l’altra meitat l’espanyol.

La dictadura de Franco intentà sufocar el català. Després de la democràcia obtinguda els anys 70, els polítics de la regió [Catalana] van fer tot el possible per afavorir la llengua pròpia.
Carles Mata Clavell, director [de l'institut], està segur que el model actual és millor que no pas deixar que els pares triïn la llengua escolar dels seus fills.
—D’altra manera ens arrisquem a tenir dues societats, diu. Que un sàpiga una de les llengües no impedeix aprendre l’altra. La llengua materna no afecta l’habilitat dels alumnes en les diferents llengües.
Tanmateix els espanyols protesten aquest raonament. Si bé la constitució de l’Estat Espanyol estableix que Catalunya, el País Basc i Galícia tenen dues llengües oficials, l’espanyola és la comuna.
—Les llengües tenen dos enemics, diu Fernando Savater, filòsof i un dels escriptors més coneguts de l’Estat Espanyol. Un d’aquests enemics prohibeix, l’altre obliga. Franco va fer despertar molts recels entre els catalans quan els prohibí la seva llengua. Tanmateix els catalans també pretenen obligar parlar una llengua a persones que no volen parlar-la.
Sentir-se català i espanyol alhora no era cap problema a Catalunya fins que els nacionalistes catalans van començar a fer estralls, diu. Ell mateix viu a Madrid, però és nascut al País Basc, el seu pare és d’Andalusia, i té familiars a Catalunya.
—Les arrels són el que té l’arbre, diu Fernando Savater.
De patriotes locals n’hi ha arreu d’Europa, però enlloc tants com a l’Estat Espanyol.

El govern central de Madrid gestiona menys d’una cinquena part del pressupost oficial, menys de la meitat del que gestionen les 17 comunitats autònomes. Tant el País Basc com Catalunya tenen el seu propi cos de policia, i els bascos recapten els impostos ells mateixos. Les comunitats autònomes gestionen les escoles, la sanitat, i la política social. Totes tenen canal de televisió propi.

El nacionalisme basc també té alguna taca de sang: el grup terrorista ETA que refusa deixar les armes.
A Madrid es parla de meres absurditats, com ara com algunes comunitats refusen donar el vistiplau a les vacunes per a infants d’altres comunitats. La pressió per fer-los parlar català fa que alguns espanyols no vulguin anar a viure a Catalunya. Els inversos estrangers s’ho pensen dues vegades abans d’invertir [a Catalunya].

—La constitució de 1978 va dotar l’Estat d’un poder de descentralització sense límits, diu José M de Areilza, cap de la facultat de dret de l’escola de negocis IE (sic) [potser vol dir IESE]. Aleshores tothom ja esmentava que això podria comportar que les autonomies reclamessin més competències, i això és el que veiem avui dia, una carrera per veure qui n’obté més.

Cap dels governs de Madrid pot governar sense el suport dels nacionalistes, i això es paga amb més traspàs de competències.

—Ara tenim 17 Catalunyes, diu José M Areilza. València, Múrcia, totes tenen les seves pròpies agendes nacionalistes. Les que no tenen llengua pròpia, creuen que és hora d’inventar-se’n una.

Avui ha fet “bon dia” que ara a l’hivern aquí a Suècia vol dir senzillament que ha fet sol. Es veu que si a l’hivern fa sol és perquè el vent bufa del nord (o això em van dir), i ja se sap que del nord no en surt pas un aire gaire calent. Així doncs si fa sol també fa fred. No es pot pas tenir tot.

Com que no sé pas si el “bon temps” durarà gaire, n’he fet unes fotos per si em pica la nostàlgia ara que a les quatre de la tarda ja és de nit.