Tas-te coto!

Temps de neu i temperatures sota zero a aquestes latituds. D’uns dies ençà que tenim el paisatge completament enfarinat, i tothom a Estocolm espera poder gaudir d’un Nadal blanc com no passava des de fa força anys. El pronòstic sembla de moment favorable, esperem que aguanti!

Amb una colla d’amics sortim sovint a fer passejades i fotografiar el paisatge, o el que sigui que haguem decidit per tema aquell dia, si n’hem establert cap. Aprofitant la nevada, aquesta vegada fotografiaríem la neu que, potser per la monotonia del color, és més difícil de fotografiar del que sembla, sobretot si part de la composició és relativament fosca. Així doncs, equipats per no patir més fred del compte, vam desafiar el temps per sortir a passejar amb destinació Djurgården.

Djurgården és una illa d’Estocolm especialment concorreguda a l’estiu gràcies als seus diversos museus i atraccions, però també especialment per la seva natura i zones verdes. Fer-hi un tomb en bicicleta o a peu és altament recomanat, un hi pot passar tot un dia sencer sense avorrir-se un sol moment.

Si a l’estiu l’illa és concorreguda i plena de turistes, a l’hivern és molt més tranquil·la, però vagis on vagis sempre hi veuràs algú, i ahir ho vam poder comprovar. Tot i que feia força fred i de tant en tant nevava, algunes parelles aprofitaven igualment per passejar-hi, també hi havia gent que s’hi entrenava corrent, altres que muntaven a cavall, i nosaltres que hi fèiem fotos. De les fotos que van sortir mig bé en vaig fer un àlbum a flickr.

A l’illa s’hi poden veure diversos tipus d’aus, especialment ànecs. Els ànecs, que quan estaven aturats es quedaven arraulits amb el cap sota l’ala per escalfar-se, en veure’ns ens seguien instintivament, suposo que la gent els deu donar de menjar. També hi havia cignes blanquíssims amb les seves cries nascudes el darrer estiu, que en veure’ns també s’acostaven a la riba esperant que els llancéssim alguna molla de pa que no teníem.

Per la banda més meridional, exposada al mar Bàltic, em va encuriosir el gel que s’hi formava. A partir d’una tija ben prima s’hi podia fer una formació de gel increïblement gruixuda. Suposo que, a banda de les baixes temperatures, el vent i la humitat del mar, poc salat, són els principals causants d’aquestes formacions:

També vam poder veure que enmig de la nevada un vaixell de vapor seguia el seu recorregut. Aquests vaixells són força típics a l’estiu, porten turistes a fer una volta per l’arxipèlag, però no sabia que també fessin viatges a l’hivern, suposo que la temporada se’ls acaba quan hi ha massa gel al mar. El de la foto és el Bildösund, construït el 1911.

Ara miro a fora i veig que encara neva. La neu cau suaument, sense pressa, sense soroll, tranquil·lament. Sembla que el temps s’hagi aturat. El moment ideal per gaudir d’una galeta de gingebre.

Des de fa uns anys l’empresa sueca “Upplev mer” es dedica, entre d’altres coses, a organitzar excursions guiades pel teulat d’un edifici situat a Riddarholmen, i que havia estat la seu del parlament suec fins l’any 1905, quan el parlament es traslladà a l’edifici actual i Suècia passà a tenir un govern d’una sola cambra en lloc de les dues que havia tingut fins aleshores, i curiosament també l’any en què Noruega es va independitzar de Suècia.

Dissabte passat vam aprofitar per gaudir d’aquesta experiència que feia temps que teníem programada, i tot i que dura aproximadament una hora i mitja, val a dir que el temps va passar volant!

L’aventura començà amb les habituals precaucions sobre seguretat que cal tenir i que, a diferència de les explicacions que s’acostumen a donar en els avions abans d’enlairar-se, aquí tots vam parar atenció a cada un dels detalls i fins i tot vam fer preguntes. Tothom va equipat amb un talabart de cos sencer, fixat amb una corda a unes guies que ressegueixen tot el recorregut, i que un ha d’anar arrossegant com si fos un gosset. L’equipament no seria complet sense un casc, que deu servir més aviat per minimitzar els copets que un es pugui donar si quedés penjat a la façana de l’edifici, més que no pas per evitar que se t’esberli el cap si per mala fortuna el cable no aguantés l’estrebada i el cap impactés irremeiablement amb el terra.

Tot seguit l’amable guia que ens acompanyà va fer una sèrie d’explicacions sobre l’edifici i la història de la ciutat, aprofitant que ens havíem reunit pocs minuts abans a la plaça que duu per nom el del fundador de la ciutat: Birger Jarl.

Superada la primera fase, i un cop ja avesats a l’alçada, vam començar la caminada sobre una plataforma metàl·lica que fa aproximadament mig metre d’amplada, i que cobreix tot el recorregut, a vegades amb forma d’escala. La passejadeta es fa al llarg de tot el perímetre de l’edifici, i per la teulada, és clar. En tot moment hi ha teulada a banda i banda del recorregut, excepte en un tram curtet on es pot veure el terra del pati interior, i on després de fer-hi una foto vaig tentinejar una mica i a punt vaig estar de perdre l’equilibri. He d’admetre que totes les fotos que vaig fer em van quedar tortes, no sé si per les presses de voler-les fer i no caure, o per manca d’alguna referència. Sort del GIMP vaig poder-les adreçar una mica.

Si mai visiteu Estocolm i voleu fer aquesta passejada per la teulada, val més que ho programeu amb temps, ja que s’ha de reservar dia i hora, i acostuma a haver-hi força demanda. La majoria de visites guiades són en suec, però també n’hi ha en anglès. No cal dir que no és una aventura recomanable si un té vertigen, de fet no t’hi deixen pujar, però si no, és una experiència força interessant poder veure la ciutat des d’una perspectiva nova, sobretot quan un ja està acostumat a veure-la a peu de carrer. Una altra manera més barata i menys arriscada de veure la ciutat des d’una perspectiva elevada, és pujant a la torre de l’ajuntament, s’ha de fer un bon tros a peu, però també val la pena.

Actualització (14-08-2009): Informació en suec a SvD.