Tas-te coto!

Ahir el diari suec Svenska Dagbladet va fer un petit reportatge sobre els castellers. Els castellers són quelcom que sorprèn a més d’un aquí a Suècia, i no fa pas gaire, crec que va ser per la Mercè, també van sortir per la televisió. Tot un espectacle que segons el diari té quatre pilars: força, equilibri, coratge i sentit comú.

El reportatge, encara que curt, és molt correcte i es nota que qui l’ha escrit s’ha informat. Parla des de l’origen valencià dels castells fins a la rivalitat entre les colles vella i jove de Valls, passant per la simbologia dels quatre dits que aixeca l’enxaneta un cop fet el cim. No passa per alt el malaurat accident en què l’any passat una nena de Mataró va perdre la vida, així com de la passió amb què tanmateix molts nens i nenes viuen els castells (fins i tot, i per fer-ho mes dramàtic, a contracor dels seus pares en alguns casos). També parla de la vida social a la colla com un lloc on tothom fa pinya i uns s’ajuden als altres, i s’hi esmenta el cas d’un casteller d’origen brasiler que diu sentir-se més català que no pas brasiler, i molt content de ser a la colla.
Per ubicar-ho geogràficament en cap moment s’anomena altre lloc que no sigui Catalunya, el que fa entendre que els suecs haurien de saber trobar Catalunya al mapa (l’experiència personal em diu el contrari, i molts fins i tot ho confonen amb Euskadi, que de fet tampoc saben situar al mapa).

Amb tot, i com ja he dit, el reportatge fa força patxoca i fa dóna a conèixer una tradició ben nostra, lluny del que havia de sentir uns anys enrere quan vaig venir aquí, aleshores semblava que per la televisió només hi sortien els castells que queien ;-). No és que jo n’hagués vist cap a la televisió, perquè aleshores no en tenia, però un company de feina m’ho comentava per burxar-me. La qüestió és que sempre quedava malament, tu, i llavors es permetia mirar-me amb aquella superioritat i cara de prepotència amb què només les persones que es creuen a un nivell superior poden mirar les altres, per fer el lúcid comentari que caure era senzillament de preveure i que, atesos els inherents riscos, aquesta seria una pràctica prohibida a Suècia, tot sota un somriure desdenyós i amb una insuportable vehemència paternalista disfressada de racionalitat. Poc li faltava per afegir-hi que érem uns bàrbars incultes! Bé, tampoc n’hi ha per tant, de fet vam acabar essent bons amics amb aquest noi.

Per cert, el periodista sembla haver parlat més amb gent de la colla vella que no pas amb la de la jove, però és totalment imparcial, tot i que en l’apartat d’enllaços el que correspon a la jove és incorrecte, apunta a la dels Xiquets de Tarragona. Els enllaços posen els dels dominis .com, en lloc dels del .cat, una llàstima.

Sabeu si les colles acostumen a fer gires per altres països? Seria interessant veure fer castells aquí a Suècia mateix!