Croissants
Avui m’he decidit a fer croissants, i així tenir una excusa per menjar-nos-els!
Com en la pasta de full, la pasta dels croissants porta unes capes de mantega (o saïm) que, un cop cuita la pasta, li donen aquella característica de com si fos feta de fulls de pasta molt prims. Per fer que la pasta tingui aquestes capes de mantega s’hi posa primer una làmina de mantega, que es cobreix amb la pasta, i després s’estira. Un cop estirada la pasta es torna a plegar, de manera que ara ja hi ha dues capes de mantega. Així es va fent, tot deixant reposar la pasta a la nevera entre plec i plec, ja que no volem que se’ns desfaci la mantega a mig estirar la pasta. Com més plecs, més “fulls”… Tot plegat una feinada, des que he començat fins que he tingut la pasta a punt han passat ben bé 4 hores (deixava reposar la pasta 1 horeta a la nevera entre plecs).
A casa (pastissers des de 1927!) d’aquest procés de dotar la pasta de capes de mantega crec en dèiem “fullar”, tanmateix el diccionari no recull aquesta accepció.
Ja ho veieu, molta feina, però és divertit, i ha valgut la pena. Ara tot el pis fa aquella olor tan familiar i irresistible de croissants acabats de coure, i encara ens en quedaran per demà esmorzar!
Nota: com que tenia una mica de pressa, no els he deixat llevar gaire i han quedat una mica escarransits (tampoc hi ha ajudat gaire que la cuina la tinguem a 19°C).
