Els catalans decideixen la majoria de coses ells mateixos
Així ens veuen, i a qui no li agradi que ho digui.
Article de Gunnar Jonsson al Dagens Nyheter de dimecres 14 de gener de 2009, pàgina 22. [URL: http://www.dn.se/DNet/jsp/polopoly.jsp?d=3622&a=873416]
El mateix dia van fer un xat en anglès amb Carlos Marvall Rodríguez, vegeu-ne la transcripció.
Nota preliminar: el títol de la versió electrònica de l’article seria més o menys “Les regions, més fortes que no pas l’Estat“, el títol de la versió impresa és més o menys el mateix que el d’aquesta entrada. La traducció és preliminar feta una mica de pressa i corrents (i jo no sóc traductor).
Article:
Els alumnes de l'Institut Salvador Espriu de Barcelona barregen el català i l'espanyol. D'esquerra a dreta: David Martin, Albert Granell, Ricard Munge, Maialen Hernández i Helena Subiranas. Foto: Gunnar Jonsson
BARCELONA-MADRID. Enlloc d’Europa l’Estat té menys a dir que a l’Estat Espanyol. Bascos i catalans decideixen la majoria de coses ells mateixos, altres regions exigeixen poder fer el mateix. Els crítics apunten que amb això es desequilibra la balança.
El projector mostra una pàgina web en espanyol, tret d’això, les classes són en català. Els alumnes parlen intercanviant les dues llengües sense problemes a l’institut Salvador Espriu de Barcelona. Tanmateix el català és la llengua d’ensenyament a Catalunya.
—A vegades confon una mica. Un no sap mai del tot quina llengua parla, diu en Ricard Munge, un dels alumnes de 15 anys de la classe, que a més a més tenen una assignatura en anglès.
—Normalment parlem català entre nosaltres, però això també depèn dels qui som. Uns parlen espanyol a casa, d’altres català. Molts barregen, diu la Maialen Hernández.
Pels alumnes sembla que no tingui cap complicació, i tampoc per la gent del carrer. La meitat de la població a Catalunya té el català com a llengua materna, l’altra meitat l’espanyol.
La dictadura de Franco intentà sufocar el català. Després de la democràcia obtinguda els anys 70, els polítics de la regió [Catalana] van fer tot el possible per afavorir la llengua pròpia.
Carles Mata Clavell, director [de l'institut], està segur que el model actual és millor que no pas deixar que els pares triïn la llengua escolar dels seus fills.
—D’altra manera ens arrisquem a tenir dues societats, diu. Que un sàpiga una de les llengües no impedeix aprendre l’altra. La llengua materna no afecta l’habilitat dels alumnes en les diferents llengües.
Tanmateix els espanyols protesten aquest raonament. Si bé la constitució de l’Estat Espanyol estableix que Catalunya, el País Basc i Galícia tenen dues llengües oficials, l’espanyola és la comuna.
—Les llengües tenen dos enemics, diu Fernando Savater, filòsof i un dels escriptors més coneguts de l’Estat Espanyol. Un d’aquests enemics prohibeix, l’altre obliga. Franco va fer despertar molts recels entre els catalans quan els prohibí la seva llengua. Tanmateix els catalans també pretenen obligar parlar una llengua a persones que no volen parlar-la.
Sentir-se català i espanyol alhora no era cap problema a Catalunya fins que els nacionalistes catalans van començar a fer estralls, diu. Ell mateix viu a Madrid, però és nascut al País Basc, el seu pare és d’Andalusia, i té familiars a Catalunya.
—Les arrels són el que té l’arbre, diu Fernando Savater.
De patriotes locals n’hi ha arreu d’Europa, però enlloc tants com a l’Estat Espanyol.
El govern central de Madrid gestiona menys d’una cinquena part del pressupost oficial, menys de la meitat del que gestionen les 17 comunitats autònomes. Tant el País Basc com Catalunya tenen el seu propi cos de policia, i els bascos recapten els impostos ells mateixos. Les comunitats autònomes gestionen les escoles, la sanitat, i la política social. Totes tenen canal de televisió propi.
El nacionalisme basc també té alguna taca de sang: el grup terrorista ETA que refusa deixar les armes.
A Madrid es parla de meres absurditats, com ara com algunes comunitats refusen donar el vistiplau a les vacunes per a infants d’altres comunitats. La pressió per fer-los parlar català fa que alguns espanyols no vulguin anar a viure a Catalunya. Els inversos estrangers s’ho pensen dues vegades abans d’invertir [a Catalunya].
—La constitució de 1978 va dotar l’Estat d’un poder de descentralització sense límits, diu José M de Areilza, cap de la facultat de dret de l’escola de negocis IE (sic) [potser vol dir IESE]. Aleshores tothom ja esmentava que això podria comportar que les autonomies reclamessin més competències, i això és el que veiem avui dia, una carrera per veure qui n’obté més.
Cap dels governs de Madrid pot governar sense el suport dels nacionalistes, i això es paga amb més traspàs de competències.
—Ara tenim 17 Catalunyes, diu José M Areilza. València, Múrcia, totes tenen les seves pròpies agendes nacionalistes. Les que no tenen llengua pròpia, creuen que és hora d’inventar-se’n una.
