Nadal a Suècia (I)
Després de sis hiverns, aquest ha estat el primer Nadal que passo a Suècia. Segurament ja tocava, però estant tot l’any a Suècia, «baixar» per Nadal és un bon moment per retrobar-se amb l’enyorada família, i sobretot menjar torrons i neules, i fer cagar el tió amb els meus nebots. Aquest any, però, l’hem passat a cals pares de la Mia, a Lerum, un poble prop de Göteborg, amb una vista magnífica sobre l’estany Aspen. Els matins amb boira baixa sobre l’estany, l’espectacle pot arribar a ser magnífic, la boira canviant de formes, i el sol donant-li colors que canvien tant inesperadament com ho fan les aurores boreals.
Encara que com a tot arreu el Nadal a Suècia és també el dia 25, les celebracions són el dia 24, ja que és un lloc on la tradició cristiana és predominantment protestant (luterana, si no ho tinc mal entès). Amb els oncles de la Mia vam barrinar una mica per trobar-hi una explicació, i finalment vam inventar-nos que se celebra el 24 perquè el 25 ha de ser un dia de descans i en què es faci el mínim possible. Si és cert o no, això ja és una altra història. 
Tenia força ganes de saber quines celebracions es fan, quin és el menjar típic d’aquesta època, i tot això, així que vaig mirar de parar una mica d’atenció a les coses, tot i que reconec que se’m deuen haver escapat força detalls.
Abans no se m’oblidi, deixeu-me dir que aquí, com a Catalunya (i a d’altres llocs d’Europa), també s’hi fan pessebres, si bé en els que he vist hi mancaven els tres reis d’orient, i evidentment el caganer. No hi ha la tradició pessebrista que hi pot haver a Olot, però bé, fa Nadal igualment.
Com que l’experiència ha estat força intensa, començaré parlant del menjar, que, a banda dels aspectes religiós (decadent com a tot arreu) i comercial (creixent) de la diada, és un dels punts de trobada importants, al voltant del qual passen la majoria de coses aquestes dates.
El que tothom espera amb candeletes per Nadal és la «julbord» (literalment «taula de Nadal»). Seria una mica greu qualificar-ho de pica-pica, però s’hi assembla. A les «julbord» hi ha tota mena de delícies per menjar. Normalment aquesta taula és a la cuina, o en un altre lloc separat, però a prop, de la taula on es menja normalment. Cadascú hi passa amb el seu plat tot arreplegant el que més li agrada, per després asseure’s a la taula i començar la menjada. Les normes d’etiqueta, a Suècia si més no, estableixen que si s’és més de sis persones, no cal esperar la resta de comensals per a poder començar a menjar, però per Nadal això no compta i s’ha d’esperar tothom. Aquest procés de passar per la «julbord» s’acostuma a repetir més de dues i tres vegades, depenent de la gana de cadascú.
D’entre els plats que no manquen a la «julbord» hi ha els arengs. A Suècia, d’areng se’n pot trobar de totes les classes i maneres possibles i impossibles. N’hi ha de tota mena: salats (arengades), adobats amb espècies, amb mostassa, amb ceba, amb bitxo, amb cogombres… sembla com si es poguessin fer bàsicament amb qualsevol cosa comestible imaginable. Amb les arengades també es fa un plat tradicional, i inevitable per Nadal, que literalment es diu «temptacions de Jansson» («Janssons frestelse»), que és fet amb patates, ceba, beixamel (o una mena de beixamel) i, evidentment, arengada pel mig, es posa tot en un motlle, i després es gratina al forn.
Per sort, per a mi que no m’agraden les arengades, hi ha més coses: les patates bullides, per exemple, que acostumen a ser grosses, amb molt poca sal (jo diria que no n’hi ha, però la Mia insisteix en que sí), i ornamentades gairebé sempre amb trossets d’anet, una mena de fonoll; aquesta decoració amb anet no és exclusiva de Nadal.
Una altre clàssic indispensable és el pernil de Nadal («julskinka»), que és un pernil arrebossat amb alguna cosa (hi ha mostassa), i que es cou al forn. Per la televisió aquests dies van entrevistar una senyora que va fer els seu centè aniversari, i li van demanar què era el que més trobava a faltar d’aquestes dates, no va dubtar gaire en dir que el pernil amb força greix, tot i que no va deixar d’apuntar que amb menys greix segurament sigui més saludable.
També hi ha el que literalment es diu «salsitxa del príncep» (o possiblement «de príncep») («prinskorv»), que és un frankfurt petit i típic de la taula de Nadal.
Quant a altres coses típiques sueques, i que es poden trobar a la «julbord», també hi ha les mandonguilles («köttbullar»). Això d’aquestes mandonguilles es veu que és típic suec, però deu fer com els cargols, que el món es pensa que és tan francès, però que resulta que se’n mengen a gairebé tot arreu de la Mediterrània, fins i tot a Romania. Tot és qüestió de màrqueting .
De menjar tampoc hi falta alguna mena de panada o pastís («paj»). Entre d’altres tipus (on no hi deuen mancar els d’arengada), aquest cop vam tenir la sort de provar-ne un de deliciós de tomàquet.
En l’apartat de salses n’hi ha basades en productes làctics (normalment llet o nata líquida), de les que no em vaig preocupar de preguntar el nom. També gairebé sempre hi ha una salsa de color grana o rosa, que és feta de remolatxa. Això em fa pensar en les amanides, amb col, col de Brussel·les, enciam, tomates, etc, però mai ceba, que normalment és possible trobar en un plat a part. Després hi pot haver moltíssimes altres coses, com ara el formatge, el salmó fumat (boníssim), les mongetes negres, les costelles de porc, pollastre, la botifarra de sang, etc.
De pa, en fan un que es diu «vörtröd», força típic de Nadal, però no exclusiu, ja que se’n troba tot l’any. És un pa «moreno» (no pas de sègol, però), que pel gust vaig notar que contenia gingebre, tot i que mirant receptes es veu que se’n pot fer sense. Per ser pa «moreno» (o «negre») era prou bo. Aquí no és estrany trobar pa amb aromes, com ara d’anís, que personalment no m’agraden gens.
A banda de la «julbord», més tard també es pot menjar el que en diuen «risgrynsgröt», una mena de púding fet amb arròs bullit, al qual s’hi afegeix també llet durant l’ebullició, i també una canya de canyella per donar-hi gust. Tot barrejat després cadascú se’l serveix amb canyella en pols, sucre, i encara més llet. Ja per l’olor de llet bullida em va semblar que no seria del meu gust, però evidentment el vaig provar. Vaig acabar posant-hi més sucre per a poder-me’l empassar. Abans algú no n’agafi una mala impressió per culpa meva, he de dir que aquest plat tampoc no és tant dolent, ja que la canyella i el sucre hi donen molt bon gust, però sense no val gaire res (ep, això també ho diuen els suecs, eh!). El que sobra d’aquest plat es pot emprar més tard per fer-ne un postre: «ris à la Malta», bàsicament sembla que s’hi afegeix nata, i fruita, com ara clementines o albercoc, i segurament es deu servir fred.
De moment, això és tot. En la propera entrada parlaré del beure, i dels postres, i més tard d’algunes tradicions.
