Tas-te coto!

Atesa la meva limitada capacitat per fer un anàlisi profund de les eleccions al Govern de la Generaliat, em limitaré a expressar la meva profunda decepció pel nou acord del tripartit: «poseu aquí el renec que més us convigui».

No vaig poder dormir la nit del diumenge que es va pactar el tripartit 2.0. Ara l’ensurt ja ha passat (el disgust no). Com molts, vaig procurar llegir quants menys diaris millor. Fa com quan el Barça perd contra el Madrit, passo de llegir els diaris esportius (només en miro els titulars quan els llegeixo). Tanmateix, no és recomenable que la gent compromesa i amb clau de país ho faci, és clar que no. És precisament ara quan cal estar més atents al que passa.

Després de calmar-me una mica, he tornat a llegir diaris i blocs, i la decepció no minva. Especialment llegint el racó català, hi veig molt de cap verd i poques reflexions. Cada cop hi vaig menys.

Sigui com sigui, em sembla que els catalans ja hem begut oli. La identitat catalana si més no. Sembla com si per part d’ERC hi hagués un intent camuflat, perquè no es pot dir a la clientela, d’esborrar la identitat catalana, per així suprimir la dualitat catalanista-espanyolista en favor de la dualitat esquerra-dretes, com apunta Joan B. Culla i Clarà en el seu article «El salvavidas» a El País (enllaç obtingut a través del bloc d’en Carles), tot i que ell ho diu del PSC, de fet.

ERC, doncs, ha fet un canvi de nom i de pensament, però per no espantar la clientela ha conservat les sigles. D’Esquerra Republicana de Catalunya, ara han passat a ser els Espanyols Republicans de Catalunya. Havent canviat el significat de la E, aviat faran el mateix amb la R, ja que la república no sembla aparèixer al seu programa.
ERC (especialment les JERC) han dimonitzat CiU, convertit-lo en un partit de dretes, en l’homònim del PP a Catalunya, en el dimoni feixista i conservador català. No és que hagin influenciat la política de CiU, simplement s’ha repetit i repetit que CiU era de dretes (volent dir conservadors de dreta) milers de vegades fins que ens ho hem cregut. Les coses, si es repeteixen molt, sobretot si el teu entorn hi està predisposat, es converteixen en certes, veritats pures i intocables, matemàtiques. També des d’ERC i entorns afins ens han inculcat que CiU és un partit espanyolista, fent-se ERC garants i paladins únics de l’independentisme català. El jovent s’ho empassa això. També ERC (també des de les JERC), han convertit «convergent» en un insult. Jo hi era quan es va començar a fer servir d’insult, cap allà l’any 1992, però aleshores no em vaig adonar del que significava, però no només és un insult, sinó que a més s’ha de posar cara de fàstig quan es diu aquesta paraula.

El problema és greu, i la fractura és profunda, i fa l’efecte que irreconciliable. Hi ha massa recels i odis (avui per avui justificats a CiU, i necessaris a ERC) per arreglar-ho. És per això que dic que ja hem begut oli, només hi haurà un estat català independent i sobirà si CiU i ERC s’entenguessin, i això ja no passarà mai. Si més no és la sensació que tinc, i creieu-me que voldria estar equivocat.

La llosa de la decepció pesa massa, i aquest cop és ERC qui l’ha de llevar, no sé com, però jo començaria fent que les bases reflexionin, perquè no em crec que un independentista pugui posar Montilla de president de la Generalitat, i la majoria de gent d’ERC sembla estar d’acord amb la decisió del pacte del tripartit (llegiu el racó català).

CiU per altra banda haurà d’empassar-se l’orgull, i també ser més explícita amb la seva estratègia i posicionament sobre Catalunya, i què vol dir quan diu que és sobiranista. Reaccionar amb menys ira sens dubte també ajudarà. CiU harà de continuar fent una oposició constructiva, però aquest cop necessita alguna mena de suport mediàtic per demostrar que ho és, de constructiva. Perquè de la mateixa manera que he dit abans, s’ha escampat que CiU ha fet una oposició a la PP, i això és fals, però s’ha repetit tantes vegades, que s’ha convertit en veritat i argument que més d’un fa servir per justificar-se.

No tinc cap remordiment per culpar ERC de tot això, d’aquesta merda de desgavell, d’aquesta traïció a Catalunya. Aquest cop n’han fet un gra massa en nom del progrés (espanyol, s’entén).