Tas-te coto!

Amb la Mia hem anat al concert que el guitarrista australià Tommy Emmanuel ha fet aquesta nit a Estocolm (de fet n’ha fet dos, nosaltres hem anat a la primera sessió).

Jo no coneixia Tommy Emmanuel, va ser el meu germà Francesc, que un dia xatejant per Internet, me’l va fer descobrir. Em va ensenyar alguns vídeos que hi ha a youtube, i de seguida em va agradar. vaig veure que allò e
No sabria per on començar a explicar-ho, l’experiència és indescriptible. Era la primera vegada que anàvem a un dels seus concerts, i puc assegurar que és una sobredosi de potència, gust, habilitat, control, domini, ritme, sensibilitat, expressió, sentiment, bona música!
Si en teniu l’oportunitat, no us la perdeu, aneu a un dels seus concerts!

Bé, com que ara Montilla mos farà de normalitzador lingüístic, el web de les eleccions al parlament 2006, a banda de ser tot roig i blanc, com mana el partit, també fa gala de fer normalització lingüística (a la que ERC dóna suport, és clar).
Vet aquí un exemple:

Ho trovareu a les notes de premsa del web.

Aquest és més difícil de pescar, però fàcil de reproduir. Aneu al peu de pàgina del web, i poseu el punter a sobre de l’enllaç que diu “Conformitat amb el Nivell Triple-A, de les Directrius del W3C-WAI“, i espereu fins que aparegui el text d’ajuda, sorpresa!!!!

Atesa la meva limitada capacitat per fer un anàlisi profund de les eleccions al Govern de la Generaliat, em limitaré a expressar la meva profunda decepció pel nou acord del tripartit: «poseu aquí el renec que més us convigui».

No vaig poder dormir la nit del diumenge que es va pactar el tripartit 2.0. Ara l’ensurt ja ha passat (el disgust no). Com molts, vaig procurar llegir quants menys diaris millor. Fa com quan el Barça perd contra el Madrit, passo de llegir els diaris esportius (només en miro els titulars quan els llegeixo). Tanmateix, no és recomenable que la gent compromesa i amb clau de país ho faci, és clar que no. És precisament ara quan cal estar més atents al que passa.

Després de calmar-me una mica, he tornat a llegir diaris i blocs, i la decepció no minva. Especialment llegint el racó català, hi veig molt de cap verd i poques reflexions. Cada cop hi vaig menys.

Sigui com sigui, em sembla que els catalans ja hem begut oli. La identitat catalana si més no. Sembla com si per part d’ERC hi hagués un intent camuflat, perquè no es pot dir a la clientela, d’esborrar la identitat catalana, per així suprimir la dualitat catalanista-espanyolista en favor de la dualitat esquerra-dretes, com apunta Joan B. Culla i Clarà en el seu article «El salvavidas» a El País (enllaç obtingut a través del bloc d’en Carles), tot i que ell ho diu del PSC, de fet.

ERC, doncs, ha fet un canvi de nom i de pensament, però per no espantar la clientela ha conservat les sigles. D’Esquerra Republicana de Catalunya, ara han passat a ser els Espanyols Republicans de Catalunya. Havent canviat el significat de la E, aviat faran el mateix amb la R, ja que la república no sembla aparèixer al seu programa.
ERC (especialment les JERC) han dimonitzat CiU, convertit-lo en un partit de dretes, en l’homònim del PP a Catalunya, en el dimoni feixista i conservador català. No és que hagin influenciat la política de CiU, simplement s’ha repetit i repetit que CiU era de dretes (volent dir conservadors de dreta) milers de vegades fins que ens ho hem cregut. Les coses, si es repeteixen molt, sobretot si el teu entorn hi està predisposat, es converteixen en certes, veritats pures i intocables, matemàtiques. També des d’ERC i entorns afins ens han inculcat que CiU és un partit espanyolista, fent-se ERC garants i paladins únics de l’independentisme català. El jovent s’ho empassa això. També ERC (també des de les JERC), han convertit «convergent» en un insult. Jo hi era quan es va començar a fer servir d’insult, cap allà l’any 1992, però aleshores no em vaig adonar del que significava, però no només és un insult, sinó que a més s’ha de posar cara de fàstig quan es diu aquesta paraula.

El problema és greu, i la fractura és profunda, i fa l’efecte que irreconciliable. Hi ha massa recels i odis (avui per avui justificats a CiU, i necessaris a ERC) per arreglar-ho. És per això que dic que ja hem begut oli, només hi haurà un estat català independent i sobirà si CiU i ERC s’entenguessin, i això ja no passarà mai. Si més no és la sensació que tinc, i creieu-me que voldria estar equivocat.

La llosa de la decepció pesa massa, i aquest cop és ERC qui l’ha de llevar, no sé com, però jo començaria fent que les bases reflexionin, perquè no em crec que un independentista pugui posar Montilla de president de la Generalitat, i la majoria de gent d’ERC sembla estar d’acord amb la decisió del pacte del tripartit (llegiu el racó català).

CiU per altra banda haurà d’empassar-se l’orgull, i també ser més explícita amb la seva estratègia i posicionament sobre Catalunya, i què vol dir quan diu que és sobiranista. Reaccionar amb menys ira sens dubte també ajudarà. CiU harà de continuar fent una oposició constructiva, però aquest cop necessita alguna mena de suport mediàtic per demostrar que ho és, de constructiva. Perquè de la mateixa manera que he dit abans, s’ha escampat que CiU ha fet una oposició a la PP, i això és fals, però s’ha repetit tantes vegades, que s’ha convertit en veritat i argument que més d’un fa servir per justificar-se.

No tinc cap remordiment per culpar ERC de tot això, d’aquesta merda de desgavell, d’aquesta traïció a Catalunya. Aquest cop n’han fet un gra massa en nom del progrés (espanyol, s’entén).

Víctor Alexandre escriu:

«No és això, companys d’Esquerra. Un partit independentista no pot fer mai president l’home que el 6 d’agost de 2005 va dir que “els drets històrics de Catalunya no existeixen”. Un partit independentista no pot lliurar mai el país a un partit espanyolista com el PSC, que el 9 de febrer de 2006, amb els seus vint-i-un diputats al Congrés espanyol, va votar al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana. Un partit independentista no pot posar mai en el govern la força política que el 17 de març d’enguany, votant novament amb el Partit Popular, va impedir que Catalunya pugui gestionar plenament els seus ports i aeroports. Un partit independentista no pot justificar aquests disbarats dient que ho fa amb la intenció que “la qualitat de vida dels catalans formi part de la nostra identitat com a poble al costat de la llengua i la cultura nacionals”. No ho pot fer perquè el PSC no ha cregut mai que Catalunya sigui una nació. És més, tota la seva política al llarg dels anys no ha tingut cap altre objectiu que la sibil·lina espanyolització de Catalunya i el fre constant a la seva projecció internacional com a comunitat nacional diferenciada d’Espanya. ¿Cal recordar que ha estat el PSC el principal responsable del miserable Estatut que Zapatero ha lliurat a Catalunya? Cal recordar que ha estat aquest partit el qui ha ofert el patètic i espanyolista espectacle de l’Institut Ramon Llull, el qui va espanyolitzar la presència de Catalunya a la Fira literària de Guadalajara i el qui pretén fer exactament el mateix a la Fira literària de Frankfurt? Com pot, un partit independentista com Esquerra Republicana, lliurar la clau del govern a la força política que malda per donar a l’espanyol el rang de llengua pròpia de Catalunya -cosa que suposaria la mort de la llengua catalana- i que representa per si mateix el més viu retrat de l’autoodi?

»¿És el PSC qui ha de protegir la llengua, la identitat i els drets nacionals dels catalans? ¿Pot ser president de Catalunya un home que no creu necessari tenir un bon nivell de català per presidir el país, que considera que hi ha pobles superiors i pobles inferiors i que, d’acord amb això, afirma que Espanya és una nació superior i Catalunya una nació inferior? ¿És que no té dignitat Esquerra Republicana, que ja ha oblidat que va ser el PSC (amb el suport d’ICV) qui la va expulsar del govern després d’haver destituït Josep-Lluís Carod-Rovira com a conseller en cap?

»Hi ha errors històrics, i Esquerra és a punt de cometre’n un de molt important. L’ambició de tenir un lloc al govern és legítima en tota força política; sempre, és clar, que el preu no impliqui la substitució nacional d’un poble. Si Esquerra no escolta les seves bases és que s’ensuma la resposta i prioritza el poder al país. Les bases, però, tenen molt a dir i ho faran. Cosa que, paradoxalment, dignifica Esquerra. Per adonar-nos-en, n’hi ha prou que ens preguntem si les bases de Convergència i Unió farien mai una cassolada davant la seu central del seu partit en cas d’un pacte CiU-PSC.

»Estem vivint moments molt importants de la història de Catalunya i la imatge que Esquerra transmet -més enllà de la ingènua bona intenció que la mogui- és que pensa més en ella que en el país. I això no és bo ni per a ella ni per a Catalunya. Si el pacte amb CiU no és possible, sempre queda l’alternativa de romandre a l’oposició. Fer un pas en fals és a l’abast de tothom. La saviesa, en canvi, consisteix a saber fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant.»

Avui ha nevat per primera vegada aquesta tardor/hivern. l tems ha canviat completament i de sobte, fa un parell de setmanes encara s’hi estava bé al carrer, ara ja fa fred i plou. El novembre és un mes típicament fosc i ensopit, i amb el canvi d’hora encara fa que s’hi coneixi més.

Avui hi ha eleccions al parlament de Catalunya. Hi ha un escrit al diari que en parla. Titlla de nacionalistes a CiU, que no seria res d’estrany si no fos perquè nacionalista fa temps que té connotacions negatives, sobretot per la gent que no s’adona que ho és, i finalment titlla de radicals a ERC. També diu que el tret fonamental d’aquestes eleccions és la campanya per la llengua.

Potser enviaré un correu al periodista per intercanviar opinions, és interessant saber com ens veuen des de fora.