Tas-te coto!

Des de fa uns anys l’empresa sueca “Upplev mer” es dedica, entre d’altres coses, a organitzar excursions guiades pel teulat d’un edifici situat a Riddarholmen, i que havia estat la seu del parlament suec fins l’any 1905, quan el parlament es traslladà a l’edifici actual i Suècia passà a tenir un govern d’una sola cambra en lloc de les dues que havia tingut fins aleshores, i curiosament també l’any en què Noruega es va independitzar de Suècia.

Dissabte passat vam aprofitar per gaudir d’aquesta experiència que feia temps que teníem programada, i tot i que dura aproximadament una hora i mitja, val a dir que el temps va passar volant!

L’aventura començà amb les habituals precaucions sobre seguretat que cal tenir i que, a diferència de les explicacions que s’acostumen a donar en els avions abans d’enlairar-se, aquí tots vam parar atenció a cada un dels detalls i fins i tot vam fer preguntes. Tothom va equipat amb un talabart de cos sencer, fixat amb una corda a unes guies que ressegueixen tot el recorregut, i que un ha d’anar arrossegant com si fos un gosset. L’equipament no seria complet sense un casc, que deu servir més aviat per minimitzar els copets que un es pugui donar si quedés penjat a la façana de l’edifici, més que no pas per evitar que se t’esberli el cap si per mala fortuna el cable no aguantés l’estrebada i el cap impactés irremeiablement amb el terra.

Tot seguit l’amable guia que ens acompanyà va fer una sèrie d’explicacions sobre l’edifici i la història de la ciutat, aprofitant que ens havíem reunit pocs minuts abans a la plaça que duu per nom el del fundador de la ciutat: Birger Jarl.

Superada la primera fase, i un cop ja avesats a l’alçada, vam començar la caminada sobre una plataforma metàl·lica que fa aproximadament mig metre d’amplada, i que cobreix tot el recorregut, a vegades amb forma d’escala. La passejadeta es fa al llarg de tot el perímetre de l’edifici, i per la teulada, és clar. En tot moment hi ha teulada a banda i banda del recorregut, excepte en un tram curtet on es pot veure el terra del pati interior, i on després de fer-hi una foto vaig tentinejar una mica i a punt vaig estar de perdre l’equilibri. He d’admetre que totes les fotos que vaig fer em van quedar tortes, no sé si per les presses de voler-les fer i no caure, o per manca d’alguna referència. Sort del GIMP vaig poder-les adreçar una mica.

Si mai visiteu Estocolm i voleu fer aquesta passejada per la teulada, val més que ho programeu amb temps, ja que s’ha de reservar dia i hora, i acostuma a haver-hi força demanda. La majoria de visites guiades són en suec, però també n’hi ha en anglès. No cal dir que no és una aventura recomanable si un té vertigen, de fet no t’hi deixen pujar, però si no, és una experiència força interessant poder veure la ciutat des d’una perspectiva nova, sobretot quan un ja està acostumat a veure-la a peu de carrer. Una altra manera més barata i menys arriscada de veure la ciutat des d’una perspectiva elevada, és pujant a la torre de l’ajuntament, s’ha de fer un bon tros a peu, però també val la pena.

Actualització (14-08-2009): Informació en suec a SvD.

El knäckebröd és un tipus de pa dur molt comú aquí a Suècia (en un 85% de les llars sueques s’hi consumeix knäckebröd) i també a la majoria de països nòrdics. De ben segur que no és res de nou a Catalunya, i tinc entès que a l’Ikea se’n pot trobar.

L’ingredient principal d’aquest pa dur, deixant de banda que hi ha moltes receptes i maneres de fer, és la farina de sègol i, tot i que porta llevat, la seva aparença és aplanada, de molt poc gruix, i de forma circular amb un forat al centre. Aquest forat s’utilitza per fer-hi passar un tub per tal d’emmagatzemar el pa de manera convenient i deixar que s’assequi (foto).

Ahir em vaig decidir a fer pa d’aquest. No és la primera vegada, però ahir volia provar una recepta nova, més senzilla, però que inclou llevat mare natural que fins ahir mateix no vaig tenir a punt (es triga uns 5 o 7 dies a fer). Aquest llevat, que és molt típic dels països nòrdics i centro-europeus, es diu literalment “pasta agra” (surdeg en suec, sourdough en anglès), i es fa a partir de farina, aigua, i alguna fruita que proporcioni el llevat, en aquest cas vaig emprar poma. Aquest mètode de fer llevat natural és una mica diferent de com s’acostuma a fer a Catalunya i altres països del Mediterrani (i segurament altres regions), basat en fer una “esponja” primer que, igual que aquesta pasta agra, s’ha d’anar renovant periòdicament.

La foto de més amunt és la del pa que vaig fer ahir, que tot i que em vaig descuidar de posar-hi sal, la Mia ha aprovat amb bona nota , segurament doncs en tornaré a fer (probablement experimentant una mica amb els ingredients, que és el més divertit!).

I perquè no sigui dit, aquí una successió de fotos del procés d’elaboració:

Idag är Sankt Görans dag (Sant Jordi på katalanska). Sankt Göran är Kataloniens helgon, och det var den 17 april 1456 som den katalanska regeringen beslutade att den 23 april skulle vara en helgdag.

Idag firas fortfarande Sant Jordi i Katalonien, men av andra skäl. Man kan säga att det är Kataloniens alla hjärtans dag. Enligt traditionen ska mannen ge en ros till sin tjej (eller den tjej som han är förälskad i) och, eftersom män är lite olärda, ska hon ge en bok till honom. Ekonomiskt sett kan man tro att affären är ganska bra för män om det inte vore för att florister, som alltid brukar vara kvinnor, höjer rospriserna till bokprisnivåer. Samtidigt säljer man böcker lite billigare den dagen, kanske också för att alla boklådor ägs av kvinnor.

Jag minns Sant Jordi som en härlig dag, en av de få traditionella dagar jag saknar från mitt land sedan jag flyttade till Sverige. I Barcelona promenerar man på Les Rambles som den dagen är fyllda med stånd som säljer rosor. Det finns också stånd där författare säljer och signerar sina böcker. Eftersom våren redan är i full fart där nere, brukar det finnas mycket folk på gatorna och det är massor med aktiviteter och kulturella händelser.

Kopplingen mellan Sant Jordi och Stieg Larsson är att hans bok “Män som hatar kvinnor” (på katalanska “Els homes que no estimaven les dones”) är den mest sålda i år för Sant Jordi i Katalonien.

Sedan 1995 är den 23 april världsboksdagen.

Així ens veuen, i a qui no li agradi que ho digui.

Article de Gunnar Jonsson al Dagens Nyheter de dimecres 14 de gener de 2009, pàgina 22. [URL: http://www.dn.se/DNet/jsp/polopoly.jsp?d=3622&a=873416]

El mateix dia van fer un xat en anglès amb Carlos Marvall Rodríguez, vegeu-ne la transcripció.

Nota preliminar: el títol de la versió electrònica de l’article seria més o menys “Les regions, més fortes que no pas l’Estat“, el títol de la versió impresa és més o menys el mateix que el d’aquesta entrada. La traducció és preliminar feta una mica de pressa i corrents (i jo no sóc traductor).

Article:

Els alumnes de l'Institut Salvador Espriu de Barcelona barregen el català i l'espanyol. D'esquerra a dreta: David Martin, Albert Granell, Ricard Munge, Maialen Hernández i Helena Subiranas. Foto: Gunnar Jonsson

BARCELONA-MADRID. Enlloc d’Europa l’Estat té menys a dir que a l’Estat Espanyol. Bascos i catalans decideixen la majoria de coses ells mateixos, altres regions exigeixen poder fer el mateix. Els crítics apunten que amb això es desequilibra la balança.

El projector mostra una pàgina web en espanyol, tret d’això, les classes són en català. Els alumnes parlen intercanviant les dues llengües sense problemes a l’institut Salvador Espriu de Barcelona. Tanmateix el català és la llengua d’ensenyament a Catalunya.
—A vegades confon una mica. Un no sap mai del tot quina llengua parla, diu en Ricard Munge, un dels alumnes de 15 anys de la classe, que a més a més tenen una assignatura en anglès.

—Normalment parlem català entre nosaltres, però això també depèn dels qui som. Uns parlen espanyol a casa, d’altres català. Molts barregen, diu la Maialen Hernández.
Pels alumnes sembla que no tingui cap complicació, i tampoc per la gent del carrer. La meitat de la població a Catalunya té el català com a llengua materna, l’altra meitat l’espanyol.

La dictadura de Franco intentà sufocar el català. Després de la democràcia obtinguda els anys 70, els polítics de la regió [Catalana] van fer tot el possible per afavorir la llengua pròpia.
Carles Mata Clavell, director [de l'institut], està segur que el model actual és millor que no pas deixar que els pares triïn la llengua escolar dels seus fills.
—D’altra manera ens arrisquem a tenir dues societats, diu. Que un sàpiga una de les llengües no impedeix aprendre l’altra. La llengua materna no afecta l’habilitat dels alumnes en les diferents llengües.
Tanmateix els espanyols protesten aquest raonament. Si bé la constitució de l’Estat Espanyol estableix que Catalunya, el País Basc i Galícia tenen dues llengües oficials, l’espanyola és la comuna.
—Les llengües tenen dos enemics, diu Fernando Savater, filòsof i un dels escriptors més coneguts de l’Estat Espanyol. Un d’aquests enemics prohibeix, l’altre obliga. Franco va fer despertar molts recels entre els catalans quan els prohibí la seva llengua. Tanmateix els catalans també pretenen obligar parlar una llengua a persones que no volen parlar-la.
Sentir-se català i espanyol alhora no era cap problema a Catalunya fins que els nacionalistes catalans van començar a fer estralls, diu. Ell mateix viu a Madrid, però és nascut al País Basc, el seu pare és d’Andalusia, i té familiars a Catalunya.
—Les arrels són el que té l’arbre, diu Fernando Savater.
De patriotes locals n’hi ha arreu d’Europa, però enlloc tants com a l’Estat Espanyol.

El govern central de Madrid gestiona menys d’una cinquena part del pressupost oficial, menys de la meitat del que gestionen les 17 comunitats autònomes. Tant el País Basc com Catalunya tenen el seu propi cos de policia, i els bascos recapten els impostos ells mateixos. Les comunitats autònomes gestionen les escoles, la sanitat, i la política social. Totes tenen canal de televisió propi.

El nacionalisme basc també té alguna taca de sang: el grup terrorista ETA que refusa deixar les armes.
A Madrid es parla de meres absurditats, com ara com algunes comunitats refusen donar el vistiplau a les vacunes per a infants d’altres comunitats. La pressió per fer-los parlar català fa que alguns espanyols no vulguin anar a viure a Catalunya. Els inversos estrangers s’ho pensen dues vegades abans d’invertir [a Catalunya].

—La constitució de 1978 va dotar l’Estat d’un poder de descentralització sense límits, diu José M de Areilza, cap de la facultat de dret de l’escola de negocis IE (sic) [potser vol dir IESE]. Aleshores tothom ja esmentava que això podria comportar que les autonomies reclamessin més competències, i això és el que veiem avui dia, una carrera per veure qui n’obté més.

Cap dels governs de Madrid pot governar sense el suport dels nacionalistes, i això es paga amb més traspàs de competències.

—Ara tenim 17 Catalunyes, diu José M Areilza. València, Múrcia, totes tenen les seves pròpies agendes nacionalistes. Les que no tenen llengua pròpia, creuen que és hora d’inventar-se’n una.

Acabo d’instal·lar el wordpress 2.7, com sempre una tasca enormement senzilla i ràpida. Cap complicació, i diu que a partir d’aquesta versió ja no caldrà ni fer això, simplement amb un sol clic el WordPress s’actualitzarà automàticament… a veure si és veritat!

A primer cop d’ull el nou disseny del quadre d’administració és el que m’ha sorprès més, molt ben ordenat i accessible, i que a més a més és possible personalitzar al gust de cadascú.

Felicitats a la gent que ha fet possible aquesta nova versió, i les que vindran!