Tas-te coto!

Avui m’he decidit a fer croissants, i així tenir una excusa per menjar-nos-els!

Com en la pasta de full, la pasta dels croissants porta unes capes de mantega (o saïm) que, un cop cuita la pasta, li donen aquella característica de com si fos feta de fulls de pasta molt prims. Per fer que la pasta tingui aquestes capes de mantega s’hi posa primer una làmina de mantega, que es cobreix amb la pasta, i després s’estira. Un cop estirada la pasta es torna a plegar, de manera que ara ja hi ha dues capes de mantega. Així es va fent, tot deixant reposar la pasta a la nevera entre plec i plec, ja que no volem que se’ns desfaci la mantega a mig estirar la pasta. Com més plecs, més “fulls”… Tot plegat una feinada, des que he començat fins que he tingut la pasta a punt han passat ben bé 4 hores (deixava reposar la pasta 1 horeta a la nevera entre plecs).

A casa (pastissers des de 1927!) d’aquest procés de dotar la pasta de capes de mantega crec en dèiem “fullar”, tanmateix el diccionari no recull aquesta accepció.

Ja ho veieu, molta feina, però és divertit, i ha valgut la pena. Ara tot el pis fa aquella olor tan familiar i irresistible de croissants acabats de coure, i encara ens en quedaran per demà esmorzar!

Nota: com que tenia una mica de pressa, no els he deixat llevar gaire i han quedat una mica escarransits (tampoc hi ha ajudat gaire que la cuina la tinguem a 19°C).

No passa sempre que ens nevin flocs de neu així tan ben definits. Diu que no n’hi ha dos d’iguals. Aquest més brillant de la foto semblava ser l’únic que reflectia la poqueta llum de sol que en aquell moment teníem, una sort haver-ho pogut capturar!

Temps de neu i temperatures sota zero a aquestes latituds. D’uns dies ençà que tenim el paisatge completament enfarinat, i tothom a Estocolm espera poder gaudir d’un Nadal blanc com no passava des de fa força anys. El pronòstic sembla de moment favorable, esperem que aguanti!

Amb una colla d’amics sortim sovint a fer passejades i fotografiar el paisatge, o el que sigui que haguem decidit per tema aquell dia, si n’hem establert cap. Aprofitant la nevada, aquesta vegada fotografiaríem la neu que, potser per la monotonia del color, és més difícil de fotografiar del que sembla, sobretot si part de la composició és relativament fosca. Així doncs, equipats per no patir més fred del compte, vam desafiar el temps per sortir a passejar amb destinació Djurgården.

Djurgården és una illa d’Estocolm especialment concorreguda a l’estiu gràcies als seus diversos museus i atraccions, però també especialment per la seva natura i zones verdes. Fer-hi un tomb en bicicleta o a peu és altament recomanat, un hi pot passar tot un dia sencer sense avorrir-se un sol moment.

Si a l’estiu l’illa és concorreguda i plena de turistes, a l’hivern és molt més tranquil·la, però vagis on vagis sempre hi veuràs algú, i ahir ho vam poder comprovar. Tot i que feia força fred i de tant en tant nevava, algunes parelles aprofitaven igualment per passejar-hi, també hi havia gent que s’hi entrenava corrent, altres que muntaven a cavall, i nosaltres que hi fèiem fotos. De les fotos que van sortir mig bé en vaig fer un àlbum a flickr.

A l’illa s’hi poden veure diversos tipus d’aus, especialment ànecs. Els ànecs, que quan estaven aturats es quedaven arraulits amb el cap sota l’ala per escalfar-se, en veure’ns ens seguien instintivament, suposo que la gent els deu donar de menjar. També hi havia cignes blanquíssims amb les seves cries nascudes el darrer estiu, que en veure’ns també s’acostaven a la riba esperant que els llancéssim alguna molla de pa que no teníem.

Per la banda més meridional, exposada al mar Bàltic, em va encuriosir el gel que s’hi formava. A partir d’una tija ben prima s’hi podia fer una formació de gel increïblement gruixuda. Suposo que, a banda de les baixes temperatures, el vent i la humitat del mar, poc salat, són els principals causants d’aquestes formacions:

També vam poder veure que enmig de la nevada un vaixell de vapor seguia el seu recorregut. Aquests vaixells són força típics a l’estiu, porten turistes a fer una volta per l’arxipèlag, però no sabia que també fessin viatges a l’hivern, suposo que la temporada se’ls acaba quan hi ha massa gel al mar. El de la foto és el Bildösund, construït el 1911.

Ara miro a fora i veig que encara neva. La neu cau suaument, sense pressa, sense soroll, tranquil·lament. Sembla que el temps s’hagi aturat. El moment ideal per gaudir d’una galeta de gingebre.

La de l’esquerra correspon a la fotografia en JPEG que proporciona automàticament la càmera, a la dreta hi ha la fotografia extreta a partir del fitxer RAW, també de la càmera (vaig fer la foto amb raw+jpg).

El fitxer RAW l’he convertit amb el connector per a ufraw del GIMP, i hi he passat el filtre Gothic Glow, d’entre els moltíssims que proporciona el projecte GIMP FX foundry ,  i que sembla que és una imitació del connector amb el mateix nom que hi ha per al Photoshop. He deixat els paràmetres que hi havia per defecte a cada programa o connector.

Les fotos no són molt i molt diferents, però crec que la que està tractada amb el GIMP té millor contrast, sobretot els detalls del plomatge, tot i que els colors potser són una mica menys reals.

Si un té temps, fer servir el GIMP per retocar fotos és divertit.

Nota: he editat l’entrada, anteriorment havia atribuït erròniament el filtre a G’MIC.

Com a la majoria de països escandinaus, les galetes de gingebre són unes postres molt típiques a Suècia, i que un es podria cruspir gairebé qualsevol hora del dia sense necessitat de cansar-se’n. Acompanyades amb glögg o julmust, dues begudes molt típiques i tradicionals, o simplement servides oportunament durant el cafè o havent dinat, l’olor característica de les galetes de gingebre anuncia l’inevitable època de l’any en què ens endinsem, l’hivern, i especialment el Nadal.

L’olor i el gust de les galetes de gingebre no serien els mateixos en qualsevol altra època de l’any. Per poder copsar amb plenitud totes les seves sensacions ens les hem de menjar a llum d’espelma, en silenci, amb l’escalfor d’una llar de foc o una estufa que ens protegeixi del fred i la foscor característiques dels hiverns septentrionals. Tot és més intens vora una finestra, si pot ser ni que sigui amb un polsim de neu caient silenciosa i lànguida rere els vidres, i així poder tenir un testimoni mut, però còmplice, de l’irrepetible instant a punt de descloure’s. Si tot plegat es fa amb companyia, l’estona és d’una intimitat incandescent, on la conversa, curta, senzilla, però noble i sincera, és incapaç de trencar la màgia del silenci que embolcalla l’escena. Si, en canvi, es fa en solitud, el moment no és pas menys agradable o solemne, és potser més íntim encara; el cruixir de les galetes evoca tot de records que volen florir de nou, i llavors la màgia del moment permet que puguin fer-ho enmig de la penombra més hivernal, i ja tot sembla més càlid i proper.

Encara és molt aviat per tota la parafernàlia i els àpats copiosos que ens ofereixen les festes de Nadal, però com que tenia pendent fer arribar una recepta de galetes de gingebre a una amiga, he pensat que seria millor escriure-la ara, amb temps suficient perquè la pugui anar practicant abans de festes.

Ingredients

• 225 gr de sucre roig (moreno)
• 100 gr de sucre invertit
• 75 gr d’aigua
• 150 gr de mantega
• 450 gr de farina
• 1 1/2 culleretes de bicarbonat
• 1 cullera sopera de canyella molta
• 1 cullera sopera de gingebre mòlt

La recepta està basada en una que hi ha al llibre “Rutiga Bakboken“. Amb els ingredients d’aquí dalt hi surten unes 150 galetes, depenent de com de grosses siguin les formes, és clar.

Primer de tot barregem dins un atuell el sucre roig, el sucre invertit, i l’aigua, i ho posem al foc fins que bulli. S’ha de barrejar bé amb una espàtula per evitar que el sucre se’ns torri o caramel·litzi. Un cop hagi bullit uns segons ja es pot enretirar del foc, llavors hi afegirem la mantega, de manera que es desfaci. Ho remenarem també amb l’ajuda de l’espàtula. El millor és partir la mantega en uns quants trossets de manera que es fonguin més de pressa. Un cop fosa la mantega el resultat serà un líquid fosc i força espès que deixarem refredar. Això pot trigar una horeta o més, però el temps que es deixi reposar no és excessivament important, simplement cal que es deixi refredar, trigui el que trigui.

Un cop fred hi afegirem la canyella, el gingebre, i el bicarbonat, tot remenant-ho a poc a poc per tal que es vagi dissolent bé dins la mescla. Després, i de mica en mica, hi anirem afegint la farina tot remenant-ho també a poc a poc. Va molt bé fer servir màquina de pastar si en teniu, feu servir el ganxo a velocitat lenta fins que obtingueu una massa d’un marró molt fosc. Amb la màquina és qüestió de pocs minuts.

La massa resultant és una mica flonja, dúctil, i s’ha de deixar reposar unes hores dins una bossa de plàstic. El millor, tanmateix, és que es deixi reposar fins l’endemà. Quan hagi reposat veureu que haurà agafat una consistència més dura, però prou plàstica com per poder-la aplanar amb un corró.

Per fer les galetes simplement es van agafant trossos de la pasta, i s’aplanen amb el corró sobre una taula ben enfarinada, de manera que no s’enganxi a la taula, perquè llavors costa molt de desenganxar i es deforma tot. El gruix depèn del gust, és difícil de dir. Després es talla amb la forma desitjada (normalment un cor, un ninotet, una estrella…), i les formes resultants es posen sobre un paper per enfornar en una llauna que introduirem al forn a 175°C. Al forn s’hi deixen estar uns 9 o 10 minuts, o fins que les galetes tinguin el color desitjat, normalment són d’un color més aviat torrat, però no del tot fosc.

Bon profit!