Tas-te coto!

El Pol Nord

Robert E. Peary és qui té l’honor de ser considerada la primera persona en arribar al pol nord geogràfic. La fita, discutida diverses vegades, afirmà haver-la aconseguit el 6 d’abril de 1909 després de 23 anys de persistència i vuit dits dels peus amputats. No cal dir que no hi va pas anar sol; Matthew Henson també l’hi va acompanyar, però com que era afroamericà, en aquella època se li va negar la fama que igualment es mereixia. En l’expedició també hi van participar quatre esquimals que coneixien bé l’entorn i les tècniques per sobreviure-hi, i que presumptament feien també de camàlics: Egigingwah, Ooqueah, Ootah i Seegloo. Igualment que amb Henson, passava que els esquimals en aquella època no tenien un material genètic prou digne per poder lluir llurs noms al pedestal de l’eternitat. Menys honors encara reberen els altres disset expedicionaris que van deixar-hi la pell pel camí.

Un dels encerts de Peary i Henson és que van viure temporades llargues amb els esquimals, fet que els serví per aprendre i dominar les tècniques de supervivència que els esquimals empraven per sobreviure en el fred polar. També van aprofitar el benentès per tenir fills amb dones esquimals, fet que no es va saber fins els anys seixanta.

De Groenlàndia a Nova York

Tanmateix, Peary és menys conegut per haver portat sis esquimals de Groenlàndia a Nova York. Els esquimals ignoraven el propòsit concret del viatge, tot i que no sembla que el fessin en contra de la seva voluntat.

La finalitat del viatge va quedar ben clara quan van arribar al port novaiorquès. Sembla que Peary exhibia els esquimals a tothom qui volgués pagar una entrada, dins mateix del vaixell que els havia transportat, convertit en zoo improvisat d’espècies humanes exòtiques.

Més tard van hostatjar els sis esquimals al soterrani del Museu Americà d’Història Natural, on van ser objecte d’estudi científic i, un cop més, d’exhibició a d’altres científics, periodistes, i personalitats diverses. Es veu que anys abans un dels membres del museu, i un dels fundadors de l’antropologia del moment, Franz Boaz, va encarregar Peary que li portés un espècimen esquimal per poder-lo investigar. Cal dir que parlem del 1896, i no seria just jutjar el zel científic i les ànsies de descobriments antropològics de l’època amb els mateixos paràmetres i sensibilitats que avui dia, però no per això deixa de ser menys indignant.

Entre els sis esquimals hi havia un nen anomenat Minik, que hi anava acompanyat del seu pare, Qisuk. Malauradament el sistema immunològic dels esquimals no estava preparat per a combatre les malalties comunes de la societat novaiorquesa de l’època, i la majoria van morir en el termini d’un any. Entre ells el pare de Minik, que morí de tuberculosi. En quedar orfe el nen va ser adoptat pel mateix director del museu, William Wallace.

Minik va exigir que es respectés la voluntat del seu pare de ser enterrat segons els rituals propis de la seva cultura. El museu, per la seva banda, tenia altres plans per a l’esquelet de Qisuk, i en va simular l’enterrament en un cofre ple de pedres per tenir el nen content i enganyat. Seguidament van descarnar el cos de Qisuk, i en van muntar l’esquelet en un suport per tenir-lo exposat.

De tot això Minik no en va saber res fins molts anys més tard, ja que ell estava convençut que havien enterrat el seu pare. Els rumors de l’existència de l’esquelet es van anar escampant, i la premsa groga de l’època feia broma amb la paradoxa que el pare adoptiu de Minik fos el mateix que secretament custodiava l’esquelet del pare biològic. Anys més tard, quan Minik havia formalitzat una demanada contra el museu (que no va fructificar), la premsa del moment ja havia publicat diverses notícies sobre el nen que un dia tot passejant pel museu es va trobar l’esquelet del seu pare exposat en una vitrina. El museu sempre ha negat aquest extrem, i és possible que Minik s’ho inventés per a sensibilitzar el jurat i l’opinió pública. El que en aquell moment ja era indignant és que el museu mentís deliberadament en negar posseir l’esquelet de Qisuk.

Minik no va aconseguir mai que li tornessin l’esquelet del seu pare per poder-lo tornar a la seva Groenlàndia materna, i enterrar-lo. Així doncs, el nen, que ara ja rondava els vint anys, hi tornà sol i força ressentit amb la comunitat científica, a qui va deixar anar el següent:

«Sou una raça de criminals científics. Sé que el Museu Americà d’Histròria Natural mai em tornarà l’esquelet del meu pare. Estic prou content de poder-me’n anar abans no m’arrenquin el cervell i el posin dins un pot.»

Un cop a Groenlàndia va haver d’aprendre de nou la seva llengua, a caçar, pescar, i sobreviure pels seus propis mitjans. Potser endut per les comoditats en què s’hi vivia, anys més tard tornà a Nova York, on finalment hi morí de la forta passa de grip del 1918, tenia prop de trenta anys.

Aquesta és certament una història trista i indignant, la d’uns éssers humans convertits en espècimens exòtics vius, en objectes d’estudi científic, exhibits en públic, i desarrelats dels seus orígens.

El reportatge sobre Minik que vaig veure a la televisió va ser prou il·lustrador de la poca sensibilitat que, vist amb els referents morals d’avui dia, tenien els científics de l’època en vers altres humans. Tanmateix sembla que, per molt que ja hagin passat més de cent anys, la història es repeteix.

De la Xina a Barcelona, passant per Atlanta

Aquests dies al Museu Marítim de Barcelona sembla que s’exhibiran una colla de cossos humans reals, plastificats amb una tècnica que els manté intactes gairebé per tota l’eternitat.

L’exposició «Bodies… The Exhibition» exposa amb tot detall (evidentment) l’interior de disset cossos humans, tots ells sembla que provinents de la Universitat de Medecina de Dalian (Xina). Malgrat les critiques dels seus detractors, ha estat un èxit arreu, i segurament ho serà també a Barcelona.

L’escabrositat de l’exhibició porta afegida l’estigma de la dubtosa legalitat amb què s’han aconseguit els cossos (se’n van pagar 25 milions de dòlars). Malgrat els promotors diuen que tot s’ha fet legalment, sembla que no hi ha cap certificat de defunció dels cadàvers, ni el consentiment d’aquests per ser exposats d’aquesta manera. Diuen que són persones pobres, no identificades, de qui ningú en va reclamar el cos. No s’hauria de perdre de vista que tots aquests cossos provenen d’un país d’una transparència dubtosa, on l’execució de dissidents contra el règim comunista s’ha denunciat més d’un cop, on s’hi coneix l’existència de tràfic d’òrgans humans, on s’hi han denunciat diverses vegades abusos contra els drets humans, i on, segons LaoGai Research Foundation, s’utilitzen els presoners condemnats a mort per a propòsits mèdics.

Les històries del pare de Minik i dels disset cossos exposats tenen un paral·lelisme evident, amb la diferència que els separen més de cent anys, i que amb la tecnologia que tenim avui dia no ens calen cossos humans reals per poder-ne fer una reproducció fidedigna.

No dubto que l’exposició servirà per apropar les característiques més curioses i quotidianes del nostre cos a un públic que, altrament, no hauria tingut mai l’oportunitat d’acostar-s’hi, però em sembla igualment indignant que no qüestionem l’ús i l’exposició de cossos humans reals per aconseguir aquest objectiu.

Per això trobo que sota el pretext d’esperit divulgatiu, la mostra és més aviat un exemple evident de la perversitat i la poca sensibilitat humana, i sobretot de la manca de respecte que encara tenim pels cossos sense vida d’altri.

El maig d’aquest any Emma Reverter escrivia a l’Avui sobre aquesta exposició, i plantejava unes preguntes que encara no tenen resposta: «Qui són? D’on surten? Tenen família? Haurien volgut ser dissecats, plastificats i transportats a un espai expositiu? Van donar permís perquè els seus cossos il·lustressin cartells, samarretes, catàlegs, tasses i imants per a la nevera i algú n’obtingués un benefici econòmic? Què faran amb aquests cossos en un futur proper?» (Avui, 26-05-2007, pg. 27) Jo hi afegiria, perquè no s’ha fet amb cossos americans? Seria bo que els responsables del Museu Marítim les responguessin aquestes preguntes.

Hi ha un web que recull firmes en contra de treure profit econòmic de cossos humans (en principi aquests cossos s’han donat a la ciència, no pas a una empresa privada que en treu profit econòmic).

Voldria encoratjar tothom a fer saber els visitants l’origen incert dels cossos, i a plantejar-se si els agradaria trobar-se els seus familiars exposats d’aquesta manera, potser l’experiència que visqué Minik ens pot servir d’alguna cosa, tot i que de moment sembla que no.

Referències

Sobre Minik, Peary, etc:
“North Pole Legacy: Black, White and Eskimo”. S. Allen Counter
About New York; A Museum’s Eskimo Skeletons and Its Own (New York Times)
Did a New York City museum have Eskimos on display? (Straight Dope)

Sobre l’exposició:
Cossos (Emma Reverter, a l’Avui)
Anatomia a l’engrós (Avui)
Disset cossos humans en una controvertida exposició… (Vilaweb)
Cadaver Exhibition Raises Questions Beyond Taste (New York Times)
Corpses in U.S. Human Body Exhibition Come from Dalian, China (Epoch Times, un pèl sensacionalista)
No Bodies for Profit (campanya per recollir firmes)
Web del Museu Marítim