Tas-te coto!

En l’anterior entrada vaig començar a parlar principalment del menjar «típic» de Nadal a Suècia. Potser hauria d’aclarir que això és el que he experimentat jo a cavall d’Estocolm i Göteborg, i que, per tant, és possible que a d’altres indrets del país se celebri de diferents maneres, per exemple, estic segur que els lapons tenen costums ben diferents dels suecs, i a «Skåne» (Escània) possiblement també, per no deixar de banda la gent de la «república de Järmtland» a dins mateix de Suècia (i que bé recordaran en Jesús i en Toni del nostre viatge a la bella i llunyana ciutat d’Östersund).

Però bé, fet l’aclariment, continuem amb el Nadal a Suècia, i anem de dret al beure.

De beure hi ha coses molt típiques de Nadal. De fet, algunes reben l’etiqueta «de Nadal», però és el mateix producte que més tard rebrà l’etiqueta «de Pàsqua», però bé, no avancem detalls.

La més tradicional de les begudes diria que és el glögg, que és una mena de vi, que ha reposat amb algunes espècies, entre les quals s’hi coneix un pèl la nou moscada (ara resultarà que no en porta), i que es pren calent, amb panses, ametlles, i altres fruits secs, tot barrejat. Val a dir que és molt reconfortant quan fa fred. Es pot trobar i degustar en algunes parades dels mercats de Nadal (al de Gamla Stan, per exemple), normalment a partir del primer d’advent. Hi ha una versió sense alcohol del glögg, que és força comuna.

Després també hi tenim el «must» (literalment pot voler dir «suc»), que és una mena de refresc, i que per Nadal es diu «Julmust» (literalment «suc de Nadal»), tot etiquetat adequadament amb aquest nom. És una beguda carbonada, de color negre marronós, una mica espumosa, amb força sucre, i que per aquestes dates és molt més típica que no pas la Coca-Cola. De fet, diuen que això va fer que Coca-Cola deixés de treballar amb Pripps, que a banda de cervesa un pèl dolentota, per Nadal també produeix Julmust, i que era l’empresa que embotellava la Coca-Cola sueca fins a mitjans del anys noranta. Es veu que a la Coca-Cola no li semblava gaire bé que Pripps els fes la competència per Nadal, i per això van decidir posar fi a l’acord que tenien d’embotellar a can Pripps, i van decidir construir la seva pròpia planta embotelladora. A més, sembla que Pripps ja tenia un principi d’acord amb Pepsi, tot i que d’això només n’he sentit tocar campanes i no hi posaria la mà al foc. El cas és que el «julmust» és el que es beu per Nadal, els sembli bé els americans o no, i que per molts anys!
Si mai proveu el «julmust», el primer cop segurament no us agradarà, o senzillament us sorprendrà, perquè com que té una aparença similar a la Coca-Cola, un es pensa que el gust també s’hi ha d’assemblar. Quan el meu germà ho va provar va dir que tenia un gust com de medecina. A base d’anar-ne bevent, un s’hi acostuma i fins i tot el troba bo, i encara té més bon gust quan saps que segurament és l’únic refresc al món més popular que la Coca-Cola (per Nadal, si més no).

Una altra beguda de Nadal és el que literalment es diu «cervesa de Nadal» («Julöl»), que actualment diria que és exactament la mateixa cervesa que es beu la resta de l’any, però l’etiqueta enuncia que és «de Nadal», amb el pare Noel, el trineu i tota la pesca dibuixades. De fet, sembla que aquesta cervesa té origen en els viquings, i segurament antigament era una cosa diferent del que és ara.

Per Pasqua, o Setmana Santa, canvien l’etiqueta i les begudes passen a dir-se respectivament «Påskmust» («suc de Pasqua») i «Påsköl» («cervesa de Pasqua»). Aquesta darrera segurament és més recent i, després de fer algunes investigacions, sembla que només Carlsberg en produeix, però podria anar errat.

El vi, que no sigui glögg, tampoc hi falta, però no és tant comú com a Catalunya, ni de bon tros. El cava o el xampany, per altra banda, hi són gairebé absents. És ben curiós això, a Catalunya els anuncis de cava no paren de sortir pel televisor, en canvi aquí res de res, només se’n fan de la coca-cola, i amb poca fortuna, sembla. Aquesta és més aviat terra de cervesa.

El dia 25, el pare de la Mia ens va delectar amb un copa de conyac Napoléon que tenia guardada des de principis dels anys seixanta. Un conyac de més de quaranta anys es diu aviat, però se’n troba poc, i segur que avui dia deu ser ben car. A mi les begudes fortes no em diuen gaire res, i més aviat em costen d’engolir, i aquest conyac no en va ser excepció. Segurament a la boca d’un expert deu fer maravelles, però a mi em va costar d’empassar, massa fort, però me’l vaig veure tot, i em sembla que em va pujar de seguida.

Això és tot, de moment. En la propera entrada parlaré de les postres i de les celebracions. No sé quan ho podré fer perquè tenim coses a fer fins passat reis, així que per si de cas deixeu-me desitjar-vos unes bones festes i un bon any 2007!